Adolescents!

Des de fa un temps em dedique a la docència. Secundària. Ja sabeu com va això, una illatortuga on conviuen professionals de vocació amb foscos supervivents de mil naufragis. La quantitat de periodistes és commovedora. Ens ho confessem en la tercera guàrdia nocturna davall les estreles, mentres compartim una pipa d’os de catxalot, ens llevem les sangoneres de les cames i esperem que els canons incendien el cel entre les palmeres.

Però això no ve al cas. Els adolescents venen al cas. Que no lligen, deplorem. I com de bé ens para el posat compungit, com si fórem personatges de l’Escola d’Atenes de Rafael. Que s’informen en TikTok, advertim, alçant les celles com arcs de Guastavino. Que són una colla de reaccionaris motivats i hiperexcitats, condemnem, fent dringar la cullera i abocant un poc de café en el plateret, tal és la nostra commoció.

Al recer de la cantina, els fabriquem monstruoses llegendes. En les avaluacions, els afusellem amb bales que són molt velles. Movem raó? Sí. Potser. En part.

Però si som honestos, qui de nosaltres es va emocionar amb una etimologia abans dels 30 anys? Jo mateix, fins fa dos dies no sabia moltes de les coses que els explique i que m’escandalitze (fingir-ho va amb el sou) perquè no coneixen, com si als 15 anys u haguera de poder dibuixar sense vacil·lacions la història d’Europa des de Creta i Salamina, les implicacions de la batalla de Poitiers o l’evolució de les llengües romàniques des del llatí clàssic i vulgar.

Durant el BUP i el COU no vaig llegir ni la mitat dels llibres que em manaren. La meua escriptura en valencià era una atroç barreja d’intuïció fonètica, desimboltura i desgana. Fumàvem en els corredors i bevíem entre classes. Érem insolents i tocàvem d’oïda. Érem carn encesa i una ànima feta banderes. Ignoràvem el Petrarca. Érem, orgullosament, l’enemic.

Demà tornaré a recórrer el passadís de tonalitats verdes de l’institut. Obriré l’aula de Valencià 5 en la segona planta a mà dreta i, mentres puge les persianes, els bonegaré perquè tot això i allò. Perquè és la part que em toca en la comèdia.

Però tindré memòria contra la desesperança. Sabré que ells són qui vam ser nosaltres, millors que qui vam ser nosaltres, i que els seus índexs de lectura, de consciència, de desig de superar-se i aconseguir fites de valor són moltes vegades superiors a les de la societat adulta que els condemna.

Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació de Tirant lo Blanch il·lustrada per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta, la novel·la juvenil El mag de Montrose i la novel·la Estiu.

@jvmiralles