Alerta amb trencar la normalitat

En 2002 vaig decidir deixar de celebrar les festes de Nadal definitivament. 

En 2023 vaig continuar celebrant-les amb familiars i amics, però jo ja no estava. O, millor dit, m’havia difuminat entre eixa massa d’individus on la tristesa ens encaixa perfectament en l’època.

Quan ocorre alguna cosa aixina, les persones que estan al teu voltant ho noten. I em van dir: que simple eres, que modern et creus, que mal vas. Però jo vaig continuar no celebrant les festes. Llavors, insistiren: quin mal fa intentar ser millor persona o compartir més moments amb la família? Era escoltar açò i pensar –a vegades dir– que no tenia res a vore amb això. Ni seríem millors ni més especials per gastar-nos 745 euros de mitjana en regals i golafreries, ni per compartir sobretaula amb el nostre cunyat (a qui portes dotze mesos sense vore perquè te la sua què faça o diga) o amb la nostra germana, l’artista (en qui només penses quan algú xafardeja per una disputa d’herència).

En la vida tenim oportunitat de qüestionar-nos alguns dogmes, aliens o propis, i soc dels qui pensa que quantes més d’eixes idees fixes tombem, més ens acostarem a l’existència amb què hem ensomiat tantes voltes.

La normalitat és el padrí mafiós dels atropellaments i de les barbaritats, fins i tot dels genocidis.

Un any més, estes festes hem fet com de costum, i ho dic sense saber què hauran fet vostés, però segur que no ha sigut molt diferent a allò que ha fet la resta. Així que la normalitat s’ha engolit, de nou, tot allò que ocorre mentres succeïx.

De fet, mentres es cantaven nadales, a Gaza s’han continuat matant xiquets, terroristes i xiquets (en este orde); a l’Afganistan han tancat a dones que denuncien maltractaments per a protegir-les; ací ens han promés, des de la Generalitat i l’Ajuntament, que la cultura serà, per fi, més blanca i apolítica; i en el diari El País ha aparegut un article sobre la nova generació de poetes espanyoles i en l’últim paràgraf l’autor que l’ha escrit s’ha despatxat amb un llistat de vint noms, tots ells, masculins… En fi, allò de tota la vida.

L’any que ve celebrarem un any més l’oportunitat de ser millors persones, i, com sempre, sense que tingam que sentir, gens ni miqueta, l’acció de l’anestèsia.

Kike Parra Veïnat (Alzira, 1971) és professor d’escriptura creativa i escriptor. Codirigix l’escola literària Selecta, a València. Els seus últims llibres de relats són Me pillas en mal momento i Ninguna mujer ha pisado la luna.

@kikeparraveinat