Arròs amb coses o les coses de l’arròs

Puri Mascarell diu amb tendresa que és una captaire, com César Vallejo, i que els caps de setmana torna a casa per a menjar l’arròs de la mare, font d’aliment primigeni. I ara escriu els arrossos per a quan els haja de fer ella.

Ma mare em va comprar el meu primer llibre de cuina, el de Simone Ortega. Me’l va regalar l’1 d’octubre de 1997, abans que jo tornara a Londres, on vivia llavors. Ho sé per la dedicatòria: “Para que seas tan excelente en la cocina como en todo lo demás. Con todo mi cariño, tu mamá”. Bé, què ha de dir una mare? Al remat no vaig resultar tan excel·lent, i menys a la cuina. Guarde poques receptes de la mare i de l’àvia i, ara que no ja no estan, també jo soc una captaire, però amb el plateret buit. Un dels sabors que més enyore és el d’una senzilla sopa d’arròs amb un ou escalfat i pernil salat picat. Si em poguera fer esta sopa, seria com estar amb ma mare o combregar amb ella, és a dir, menjar-me-la. (Al capdavall, la mare és una religió.) No puc, no m’ix igual, però en el record d’este sabor, en l’absència d’este plat, també hi ha la mare. De totes maneres, diuen que res no té el mateix gust que en la infància, tot i que Proust ho contradiga.

Fa un parell d’anys declararen la paella bé d’interés cultural. La notícia s’acompanyava d’un divertit aclariment: no es detallaven els ingredients, per a evitar-ne les típiques discrepàncies. Irònicament, esta controvèrsia negava l’existència de LA PAELLA, ja que, en no poder concretar-ne els ingredients, tot és paella o res no ho és, com la divina esfera infinita el centre de la qual es troba a tot arreu i la seua circumferència no es troba enlloc. D’ací que l’arròs bomba, com l’hòstia, siga redó. No debades s’aboca en forma de creu a la paella –o el que siga–.

Així s’explica la durada dels kalpes, els eons de la cosmogonia budista: a) Un cub buit l’aresta del qual fa uns 26 quilòmetres de llarg. Una vegada cada cent anys, s’hi llança dins un gra de mostassa (una altra esfera!). Quan el cub s’ompli, acaba el kalpa. b) Una fina tela de seda frega una vegada cada cent anys una muntanya de 26 x 26 x 26 quilòmetres; quan la tela desgasta la muntanya, acaba el kalpa. c) Si comptes tots els grans d’arena (més esferes!) del llit del Ganges, la xifra serà menor que la de kalpes que ja han passat.

Jo dic: quan coincidim en què porta la paella, s’acabarà el kalpa.

Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques Editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.

@jeanmurdock_