Arròs de mare

Són dos poemes que m’encisen, que em sé de memòria: els pense molt sovint. Un és d’una valenciana; l’altre, d’un peruà. Són dos poemes que parlen de la sensació d’orfandat, d’haver perdut per a sempre la mare, de saber-se desemparats. Estan escrits des de la veritat de Maria Beneyto i de César Vallejo, des de la soledat còsmica, la falta de recer i protecció, la impossibilitat –ja– d’una estima desinteressada. I de menjar.

Parlen de menjar.

En el poema “Tocar mare”, Maria Beneyto compara la seua progenitora amb el “pa ensucrat”, recorda com pronunciava unes determinades “paraules amb caliu i alé”: la pregunta “Què et faré a la nit per a sopar?”. La millor definició del sentiment d’un infant quan és volgut per sa mare la va fer Beneyto en tan sols tres versos: “I el món era un manoll d’herbetes tendres, / una fira de nines / o el cel de pasqua blau de primavera”.

El poema XXIII de Trilce comença de manera mítica definint una mare així: “Tahona estuosa de aquellos mis bizcochos / pura yema infantil innumerable, madre”. Els quatre germans són mendigos que devoren “de dual estiba” (dinar i sopar) el menjar que els proporciona la mare, “tierna dulcera de amor”. La mare, la nodridora eterna. Una font d’alimentació des del primer segon de vida. I més enllà de la mort. Els ossos de la mare de Vallejo es transformen en farina una vegada soterrats. La metàfora és brutal.

Jo també soc una mendiga. Una captaire que torna els caps de setmana a casa per a menjar arròs. Amb ma mare, de ma mare. Arròs al forn, caldós, de paella, de putxero, amb fesols i naps, a banda, cassola d’estiu o amb bombes i banderes –les bombes són els cigrons; les banderes, els espinacs i les bledes; i també porta carrancs i galeres i gambetes… pura delícia–. Encara em recorde deixant el plat a mitges quan me n’anava de pressa a escola, “esta xiqueta és molt malmenjadora”. Com m’agradaria recuperar tots aquells plats a mig acabar de la infantesa i menjar-me’ls ara, lentament, assaborint-los com un miracle d’amor, quan torne de treballar i no tinc res calent que tirar-me a la boca, i em calfe una crema de bric i òbric una trista llanda d’anxoves.

Ara, en una llibreta, m’anote a consciència cada ingredient, cada dada, cada mesura que em detalla ma mare pacientment. Algun dia hauré de trobar temps d’executar jo els arrossos. De moment, faig el que millor sé fer: escriure’ls. I menjar-los de mare.

Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) és autora de diverses obres literàries, com Cartilla de redención, Cavallers, Centre comercial l’Oblit o Mireia, Premi Lletraferit de Novel·la 2022. Ensenya Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València.

@PuriMascarell