Besar-se pel carrer

L’altre dia vérem una pel·lícula francesa en classe. Un film sobre superació, oratòria i amistat. Una història entranyable i humana que em servix per a parlar de retòrica. I l’alumnat va aplaudir un bes per amor entre un xic i una xica. Em vaig quedar de pedra. Sí, van aplaudir un bes. Es posaren feliços en vore una escena amorosa. S’emocionaren tant que no pogueren reprimir la reacció. Tenen 18 anys i els va entusiasmar un bes per amor. Tenen a un clic tot el porno del món, han crescut amb vídeos de violència sexual filtrats com a sexe, envoltats d’imatges suposadament sexuals però que, en realitat, mostren la denigració més repugnant de l’espècie humana. I van aplaudir plens d’alegria un simple bes entre dos enamorats. Com si eixe bes fora una anomalia. Un miracle de tendresa.

El sexe ha deixat de ser un tabú. El tabú ara són les emocions. Estar enamorat s’assimila a ser feble i tou, a dependre dels altres, a un sacrifici absurd. Millor quedar amb gent i follar, sense intervenció dels sentiments. Ho explica molt bé la sociòloga marroquina Eva Illouz en el seu llibre El fin del amor. Ho expressa meravellosament l’autora de còmics sueca Liv Strömquist en No siento nada.

Quan era xicoteta, el meu germà més gran, amb qui em duc quinze anys, em cuidava quan els meus pares treballaven. I açò significava vore’l festejar amb la nóvia. Recorde que em feien molta vergonya i que, finalment, m’avorrien els seus llargs besos de comiat amb la xicona que ara és la seua dona. Recorde els meus propis besos d’adolescent en els bancs dels jardins. Els bancs dels jardins de Xàtiva estaven plens de xics i xiques besant-se. En l’època dels meus pares estava prohibit fer-ho en públic. Quan deixà de ser un acte pecaminós i immoral la gent es llançà a besar-se al carrer.

Ara que ja ho hem vist tot a les pantalles, besar-se pareix una cosa naïf. Els bancs dels parcs estan buits d’enamorats. Tampoc no hi ha massa temps. Està el treball precari, les xarxes socials, els bars amb cervesa. La gent ja no es besa llargament pel carrer. Quan ha sigut l’última volta que ho has fet tu? Quan, l’última volta que ho has vist fer a altres? A mi, quan veig una parella de jóvens concentrada en un bes pel carrer també m’entren ganes d’aplaudir-los.

Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) és autora de diverses obres literàries, com Cartilla de redención, Cavallers, Centre comercial l’Oblit o Mireia, Premi Lletraferit de Novel·la 2022. Ensenya Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València.

@PuriMascarell