Maria Bravo – “En Ambra pots viure moltes vides”
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
Censurar la cultura, en sentit ampli, és un desgavell que acabaria amb moltes coses que considerem imprescindibles
Són temps roïns. Per a la lírica i per a la prosa. La censura està a l’orde –mai millor dit– del dia. I no és només notícia, sinó que fins i tot és veritat.
La censura és la manifestació suprema de la imbecil·litat fruit del fanatisme, zel que es revela per la manca d’humor i el superàvit de POAADV (Percepció d’Ofensa Augmentada, Altrament Dit Victimisme). En tot cas, estos dies no he pogut evitar pensar en allò tan suat de Joseph Brodsky: que hi ha crims pitjors que cremar llibres i que un d’ells és no llegir-los. Hi vaig pensar arran del cas paradoxal de l’Orlando de Virginia Woolf, ja que a Woolf se la llig poc i, pel que sembla, malament. Per descomptat, abomine de la seua prohibició. I fermament. Però també –o, més ben dit: i a més– que es confonga l’Orlando amb la tomaca (i de pas a Borges amb les anous o una magdalena amb la proustata). Per això també jo, com molts, reclame més Orlando i menys despropòsits.
En El coneixement inútil, Jean-François Revel diu que en democràcia l’obstacle de l’objectivitat de la informació no és la censura sinó “els prejuís, la parcialitat, els odis entre partits polítics i les famílies intel·lectuals, que alteren i adulteren els juís i fins i tot les simples comprovacions. A vegades, fins i tot més que la convicció, és la por del ‘què diran’ ideològic la que tiranitza i emmordassa la llibertat d’expressió. Quan la censura ha deixat d’existir, el que més paralitza és el tabú”. Sí, d’això també en tenim, però quan el tabú esdevé prohibició explícita, quan la censura torna a existir, com ara amb l’Orlando, la democràcia perilla.
Però i si no només perillara la democràcia? La censura és com una allau. I si campara a gust no tan sols pel cabalós riu de la informació i pel totum revolutum que anomenem cultura –per a referir-nos, únicament i erròniament, a les humanitats–, sinó que també minvara, per exemple, les matemàtiques? I si el nou i vesànic censor vetara el número 69 –per raons òbvies– o el símbol de l’infinit –perquè està ajocat–? O pitjor: i si prohibira el número pi per considerar-lo –no sense certa lògica– irracional? Regnaria el caos en la física, les matemàtiques, l’enginyeria i la tecnologia. Mòbils, altaveus intel·ligents, GPS, radars, construcció precisa i segura de certes infraestructures, navegació aèria… Tot en orris. Els avions xocarien en el cel i ens caurien a trossos. És per això que l’estupidesa censora s’ha de tallar de soca-rel.
Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques Editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?