Dràcula en el cinema

Si teclegem Dràcula en IMDB, la major base de dades de cinema en internet, apareixen ni més ni menys que 364 resultats, entre pel·lícules i sèries de televisió. El llegendari comte, a més de ratpenat, ha sigut terrorífic, còmic, ridícul, elegant, monstruós, bell, indubtablement lleig, icona sexual, dandi, heroi romàntic, guerrer, amant, gai, afroamericà, llatí, oriental, muppet, dibuix animat i fins i tot pecadorrrrl de la pradera (Brácula: Condemor II, 1997). Açò sense comptar les pel·lícules de vampirs en què no apareix però que no existirien sense ell, com la bovíssima i ultraconservadora saga Crepuscle (2008-2012) o l’estimulant i sensual Entrevista amb el vampir (1994). L’han posat a lluitar contra ninges, el Santo, Billy the Kid o Batman. I Dràcula ha sobreviscut a totes eixes i altres mutacions, algunes d’elles certament doloroses, arribant als nostres dies sense perdre la seua aura ni condició de mite. Tota una proesa digna d’un ser immortal.

Les versions seminals 

El seu periple comença a Àustria i Hongria en 1921, d’on prové la primera versió cinematogràfica coneguda de la novel·la de Bram Stoker. El seu títol és Drakula Halála, que significa La mort de Dràcula, i va ser dirigida per Károly Lajthay, sobre un guió seu i d’un tal Mihály Kerstész, qui, després exiliar-se a Hollywood, acabaria sent mundialment conegut com a Michael Curtiz, el director de Les aventures de Robin Hood (1938) o Casablanca (1942). Desgraciadament, Drakula Halála està perduda i només queden algunes referències de premsa, cartes, dos o tres fotografies de molt escassa qualitat i un cartell.

L’Alemanya avantguardista dels anys 20 del segle passat és l’entorn en el qual sorgiria una obra mestra del cinema, Nosferatu. Eine symphonie des grauens (1922), dirigida per F. W. Murnau. Ací Dràcula no es diu Dràcula sinó Comte Orlok, Jonathan Harker és Hutter, Mina és Ellen i Londres es canvia per la ciutat danesa de Viborg. I això és així perquè aquella simfonia de l’horror es va fer sense el permís dels hereus de Bram Stoker i sense tindre en compte els drets d’autor. Amb tot, és prou fidel a la novel·la, per descomptat més que les conegudíssimes versions de Tod Browning i Terence Fisher. Rodada en ple apogeu de l’expressionisme i en un dels moments més creatius de la història del cinema, la pel·lícula beu tant de l’entorn avantguardista en què va ser creada com de la tradició romàntica alemanya.

Murnau desplega tot un arsenal d’ombres, efectes especials i recursos plàstics que exercirien una enorme influència posterior i concep el vampir com una plaga que assola els llocs per on passa. El Comte Orlok va ser interpretat per Max Schreck, de qui es va arribar a dir que era un autèntic vampir. De fet, en eixa llegenda es basa L’ombra del vampir (2000) d’Elias Merhige, interpretada per John Malkovich fent de Murnau i Willem Dafoe com a Schreck, en la qual s’explica el mateix rodatge de Nosferatu. No és, a més a més l’única pel·lícula inspirada pel film de Murnau, ja que prèviament, en 1979, Werner Herzog havia realitzat una cridanera readaptació o homenatge amb el títol Nosferatu, vampir de la nit (1979), amb Klaus Kinski en el paper principal.

» La versió de Coppola és, potser, la millor de totes

El príncep de les tenebres arribarà a Hollywood en 1931 de la mà de Tod Browning i encarnat per l’actor austro-hongarés Béla Lugosi, qui ja l’havia interpretat en el teatre. Browning i Lugosi van crear per a la història la representació icònica amb què encara es reconeix al príncep de les tenebres en els nostres dies; no hi ha més que demanar-li a un xiquet que pinte a Dràcula i allí apareixerà amb el seu esmòquing, la seua capa i el seu hieratisme. Dràcula (1931) va ser la primera pel·lícula sonora de la inoblidable sèrie de monstres clàssics de la productora Universal, que va continuar amb Frankenstein (1931), La mòmia (1932) i L’home invisible (1933). L’adaptació, inspirada més per l’obra de teatre que per la novel·la original, oferix un monstre que cal reconéixer que hui en dia ja no fa por, sinó que més prompte desperta tendresa, encara que continua imposant la seua presència enmig d’estilitzats i bellíssims decorats plens de arcs ogivals i teranyines, fills del romanticisme gòtic.

Aquells mateixos decorats eren reutilitzats per la nit pel director Georges Melford i el seu equip per a realitzar la versió en castellà de Dràcula, rodada al mateix temps que la de Browning i interpretada per l’actor cordovés Carlos Villarías i l’star mexicana Lupita Tovar. Cal recordar que eren els inicis del cine sonor i que Hollywood estava provant diversos sistemes per tal d’arribar al públic no anglosaxó, entre ells la realització de versions dels seus films en altres idiomes, especialment el castellà per al gran mercat d’Amèrica Llatina. Després de l’èxit de Dràcula, Lugosi el va interpretar en moltes altres ocasions, incloent la paròdia Abbott i Costello contra els fantasmes (1948), alhora que el personatge perdia la seua grandesa i la història narrada en la novel·la anava diluint-se.

El roig de la sang en Technicolor

Al rescat va arribar en 1958 la productora anglesa Hammer, que havia iniciat l’any anterior amb La maledicció de Frankenstein un mític cicle de pel·lícules de terror. En Dràcula (anomenada en els Estats Units Horror of Dracula per tal d’evitar la confusió amb la pel·lícula de Browning) la productora va repetir amb el director Terence Fisher i els actors Peter Cushing en la pell de Van Helsing després d’interpretar al doctor Frankenstein, i Christopher Lee, qui, havent sigut el monstre de Frankenstein, ara es convertia en Dràcula, prestant-li la seua indubtable elegància i disposició a un comte molt sagnant i eròtic. Perquè la Hammer va afegir tot el Technicolor, la sang i el sexe que fins ara no havien tingut les adaptacions de Hollywood, a més d’un indubtable sentit de l’espectacle, aconseguint així un èxit immens. Després arribarien unes quantes seqüeles molt menys glorioses i fins i tot ridícules, plenes de belles vampiresses en camisa de dormir o roba interior, en què Christopher Lee apareixia una estoneta al final per a justificar el nom de Dràcula en els crèdits.

» Béla Lugosi fixà la imatge del comte Dràcula

Fora de la Hammer, Lee va seguir sent el príncep de les tenebres en un bon grapat de pel·lícules entre les quals cal destacar necessàriament l’aportació hispana que va fer Jesús Franco amb El conde Drácula (1970), que tornava a la novel·la original, encara que amb algunes variacions. I com que Pere Portabella anava xafardejant pel rodatge, va aprofitar per a filmar algunes imatges, una cosa vagament identificable amb el que en l’actualitat anomenaríem un making of, que van acabar convertides en una pel·lícula prohibida pel franquisme i finalment estrenada a Espanya en l’any 2008. Com totes les sorgides del talent avantguardista del director català, Cuadecuc, vampir (1971) és una obra inclassificable i enormement suggestiva, un documental de creació que oferix tant una particularíssima adaptació de Dràcula com una reflexió sobre els mecanismes de la creació i el cinema de l’època.

El pop, amb la seua frivolitat innata i la seua falta de prejuís, va oferir noves identitats a Dràcula, entre elles la versió blaxploitation –el moviment fílmic dels anys 70 dirigit a la població afroamericana– titulada Blacula (1972), traduïda com a Dràcula negre, amb la seua seqüela Scream, Blacula, scream (1973). O també el Dràcula eixit de la factoria d’Andy Warhol, Sang per a Dràcula (1974), dirigida per Paul Morrissey i que compta amb cameos de Roman Polansky i ni més ni menys que de Vittorio de Sica, en una enfollida història de sexe i violència, amb marxistes, catòlics i verges que no ho són.

La versió definitiva?

Abans d’arribar a l’esplendorosa adaptació de Coppola, mereix una ullada el Dràcula (1979) de John Badham, una de les versions més elegants del relat, actualment convertida en pel·lícula de culte. El vampir és interpretat per un atractiu Frank Langella contra el qual lluita Lawrence Olivier com a Van Helsing i, en realitat, adapta l’obra de teatre inspirada per la novel·la de Stoker, protagonitzada en Broadway pel mateix Langella. Dràcula està concebut com un ser superior i irresistible, monstruós i malvat, però també humà, capaç de sentir i estimar.

» Christopher Lee també quedà associat a la imatge del vampir

El 1992 arribaria la inoblidable Dràcula de Bram Stoker, dirigida per Francis Ford Coppola. Postmoderna, captivadora i molt bella, aspira, sens dubte, a erigir-se en la versió definitiva, i possiblement ho aconseguix. Per més que el títol indique que estem davant de l’obra de Stoker, la veritat és que és, sobretot, la visió de Coppola, i Dràcula no només travessa oceans de temps sinó tota la història del cinema. En l’aclaparadora posada en escena hi ha les ombres i l’expressionisme de Nosferatu i la seua condició animalesca, el gust escenogràfic del Dràcula de la Universal o el sentit de l’aventura marca de la Hammer. Però també els orígens del cinema, ja que el film mostra els avanços tecnològics de l’època, situant amb precisió l’emergència d’allò atàvic i pulsional en el món industrial i urbà de finals del segle XIX, entre imatges inspirades per la pintura prerrafaelita i simbolista . Naturalment, el personatge recull les seues mil cares i així és, entre altres coses, un home, un animal, un monstre, un guerrer i un enamorat, donant com a resultat un film fascinant i difícil de superar.

Amb el grandiloqüent títol de Dràcula, la llegenda mai explicada va arribar en el 2014 una de les versions més recents. En l’estela de l’actual moda de revisitar mites de la nostra cultura, com Blancaneus i la llegenda del caçador (2012) o Malèfica (2014), explica la història de Vlad l’Empalador en una orgia d’efectes CGI i ralentís que acaben convertint el rei dels vampirs en una espècie de superheroi amb poders. Però ens atrevim a assegurar que la història cinematogràfica de Dràcula no acaba ací i que el mite i la novel·la sobreviuran a tot. Llarga vida fílmica al no mort.

Áurea Ortiz Villeta (Caracas, 1963) és professora d’Història del Cinema a la Universitat de València i tècnica de la Filmoteca de València. És coatura, entre d’altres, de La pintura en el cine i Del Castillo al plató. 50 miradas de cine sobre la Edad Media. Col·labora en Ràdio Klara i Podium Pocast.

@aurolenska