La mala educació

“A finals dels 80 treballí en Fogueres, tirant cables per a TVE. En l’ascensor de l’Ajuntament d’Alacant un home molt major, en sentir-nos parlar valencià, ens digué, emocionat: ‘Tota la meua generació d’ací parlava valencià. Hui els jóvens ja no el parlen i em muic de la pena’”. Se m’ha viralitzat este tuit. 33.000 visualitzacions de moment. A voltes passa. Un senzill gest d’estima pel valencià, la constatació d’una realitat que no ens agrada, als valencians conscients, i un bri d’esperança i el còctel funciona.

Els xics d’Aníbal (cap tècnic i home per a tot d’Aitana, centre territorial de TVE) érem adolescents. Carregàvem i descarregàvem càmeres de la unitat mòbil, les instal·làvem on tocara, tiràvem quilòmetres de cable de senyal, instal·làvem antenes, provàvem imatge i so… I a voltes féiem i desféiem, com els matalafers, perquè alguna cosa no funcionava. Bambàvem per totes bandes. “Soc de la tele”, era el salconduit. Igual entràvem en una habitació d’hotel on dos turistes prenien un vermut, i ens observaven encuriosits, com ens obrien el balcó del traster d’un ajuntament. I de tant en tant ens trobàvem sopant en algun lloc a anys llum de les nostres butxaques. Treballàvem com a burros, féiem de tot (aconseguir un alka-seltzer per a un càmera que havia eixit la nit anterior, per exemple) i ens encantava. Era emocionant rodar per terrats i teulades o pujar a la cistella d’una grua per a penjar un cable d’una palmera. Segons el dia podíem entrar a les 7 del matí i acabar a les 11 de la nit, després de dinar un entrepà sobre la marxa. No ens feia por el treball.

Tinc un amic amb dos fills adolescents, xic i xica, 13 i 14 anys. “Són bons”, diu el pare. “Ell ha repetit curs i li té igual”, explica. No li agrada estudiar. “Què t’agrada?”. “Tindre diners i mirar el mòbil en el sofà”, respon i riu. “De què treballaràs?”. Alça els muscles. Sa germana trau bones notes, però respon coses paregudes i no és capaç de visualitzar un futur il·lusionant. Farden de no haver llegit cap dels llibres que tenen en casa. Molts ens preguntem com hem aplegat a este punt i sentim un profund regust de fracàs. Alguns apunten que part del problema està en l’educació i en l’entreteniment.

Jo no m’atrevisc a fer diagnòstics ni aportar solucions, però trobe que ací, entre nosaltres, hi ha alguna vinculació entre el procés de minorització del valencià, la infantilització de la societat, l’educació (o la mala educació) i l’auge dels extremismes…

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit i Valencia Plaza. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.

@FelipBens