El jardí imaginari de Matisse

En 1941, quan tenia 71 anys, els metges van diagnosticar a Matisse un càncer de duodé i li van donar sis mesos de vida. Un pronòstic molt pessimista que, després d’un postoperatori llarg i complicat, es va capgirar. El pintor francés va viure tretze anys més, la major part del temps prostrat al llit. Durant aquella inesperada pròrroga, mitjançant tisores de sastre, guaix i paper, es va dedicar a fer els seus revolucionaris gouaches découpées.

El sol vibrant de la primavera es filtra per les gelosies dels finestrals de la cambra, oberts de bat a bat, es vessa sobre el cobertor italià i calfa la pell de les mans del vell pintor que, estirat sobre el llit, vestit amb el batí de seda i amb els peus descalços, dibuixa, sobre el sostre i les parets, amb un llapis lligat a la punta d’una canya de bambú, un jardí on poder passejar mentalment. Figures abstractes i geomètriques, que recorden l’estructura orgànica de fulles, fruites, algues i ocells, omplin l’habitació-estudi amb l’objectiu de pal·liar l’enyor que sent pel verger de Le Rêve, la seua casa de camp a Niça. Esbossos en grafit d’un món idíl·lic i paradisíac que començaran a prendre cos i es transformaran en grans composicions murals tan bon punt arribe Lydia Delectorskaya, la bella i eficient ajudant de taller que ha retratat en diverses ocasions.

Matisse no es queixa. El doctor Leriche no el va enganyar quan li va comunicar que, si tot anava bé, la recuperació seria lenta, complicada i incompleta. Les dos embòlies pulmonars i els problemes cardíacs que va patir durant el període del postoperatori i la debilitat crònica que l’obliga a romandre prostrat al llit o assentat en una cadira de rodes, ho corroboren. No s’ha resignat mai, però. Es va jurar que, si sobrevivia a la intervenció quirúrgica, reprendria l’activitat artística. Només demanava a la ciència quatre anys més de vida per a poder acabar la seua obra.

Procura oblidar el pànic que va sentir quan va viatjar en tren, sol i moribund, per la França ocupada, des de la costa niçarda a Lió; també els tres mesos de dolor, insomni i desesperança de la convalescència. Sap que no hi ha res com una intensa i productiva jornada de treball per a “eixir de la boira de cada dia”.

Des del llit, observa a Lydia, que entra en la cambra somrient, disposada a mamprendre la faena, s’arregla els tirants del peto de treball i es recull els cabells castanys. Vigila com s’acomoda en una cadira davant de la taula plena de fulls blancs, prepara els pots de guaix, el got d’aigua i es col·loca damunt dels genolls un drap per a netejar els pinzells. Espera impacient que pinte, un darrere de l’altre, papers verds, blaus, grocs, rojos i taronges. Papers monocroms que, una vegada secs, agafarà i retallarà amb una passió quasi infantil, pres del deliri creatiu.  

» Els seus collages van rebre crítiques despietades

Matisse agafa les tisores de sastre que té damunt de la tauleta de nit, demana a la seua col·laboradora que unte més de pressa els fulls amb colors purs de guaix i es prepara per a executar la singular dansa que farà brollar de les seues mans un doll de criatures dinàmiques i flexibles de tonalitats intenses com si fora un il·lusionista. Prompte, siluetes esquemàtiques i capritxoses s’amuntonaran sobre el cobertor i s’escamparan per terra.

Ja no cal que llisque un pinzell pel llenç, en té prou amb el xerric sec de les fulles llargues i esmolades segant el paper. Pinta amb les tisores a una velocitat i amb una destresa impròpia d’uns dits artrítics i septuagenaris. La fragilitat física l’ha transformat en una persona lliure i, per a ell, la llibertat és l’ingredient fonamental de l’art. No fa cas de les crítiques despietades d’aquells que qualifiquen la seua nova producció de simple distracció, el passatemps d’un ancià malalt. No li importen gens. No el ferixen. Per què hauria de fer-ne cas? Se sent desbordat per l’explosió de fertilitat creativa. Amb els collages tot li resulta més fàcil, més orgànic, més excitant que abans.

Ahir va donar forma a una oroneta amb les ales obertes i la cua forcada, i li va fer l’efecte que, mentres la retallava, sentia a la pell el frec de la brisa, com si l’atrapara en ple vol. Després li va demanar a Lydia que l’enganxara al costat de la finestra, llesta per a volar en un cel blau infinit. Hui han acudit al jardí imaginari, atrets pel xiulit dolç de l’au de paper, un seguici d’animals nous i altres figures fantàstiques. Només ha de trobar l’equilibri de forma i color delerat i traslladar la composició definitiva a algun tipus de suport. Cartó, llenç; ja ho decidirà. No vol precipitar-se.

Tisores, paper i agulles. Això és l’únic que necessita per a canviar el futur, pensa, alhora que s’ajusta les ulleres, que li esvaren pel nas. Recolzat al coixí, es concentra en la caragola que està retallant i la mirada se li il·lumina quan s’adona que, finalment, per pur atzar, ha aconseguit el que feia cinquanta anys que perseguia: esculpir el color.

Anna Moner (Vila-real, 1967) és llicenciada en Història de l’Art, artista plàstica i escriptora. Ha publicat les novel·les Les mans de la deixebla, El retorn de l’Hongarès i La mirada de vidre.

@Anna_Moner