Els bous… sí, són cultura

Des d’una plataforma que pontejava els corrals miràvem els bous desconcertats en un cubicle de vint metres quadrats. El físic imponent, la negror animal, el volum de carn i  de músculs coronat per unes banyes amenaçadores, que produïen una impressió terrorífica.

No sé quants anys tindria jo: 8, 9, 10. Va ser el meu iaio qui em portà a vore els bous el mateix dia que els havien de matar. En aquell temps les festes del poble marcaven el final de l’estiu, i les vesprades de fira en el parador i les nits de revetla alleugerien la tornada a l’escola. Per última volta abans de la tardor, com un miratge guanyat al calendari, coincidia tota la família a mitjan setembre en les festes de després de la verema.

Anar a la correguda de bous amb la banda de música i el berenar, i després baixar a córrer davant les vaques menudes que amollaven per a l’afició: eixa era sempre la promesa dels meus iaios per a quan fora major. Embellien l’escena amb anècdotes de joventut, històries que fascinaven per la barreja de tragèdia i de paròdia que tenien sempre aquells relats. Per això anar als bous adquiria un significat tel·lúric, identitari, noble, que es convertia en una llegenda per a la imaginació mitificadora dels xiquets.

De menut alimentava una esperança, la de ser digne de les seues històries. No guardava relació amb la festa en concret, ara ho sé, sinó amb una idea de valor i valentia, d’agilitat i destresa. De gràcia.

El primer dia que anàrem a la plaça, en una de les envestides, el bou es va trencar una banya contra les tanques del recinte. Se li quedà penjant durant la resta de la faena. Era una figura doblement monstruosa: per la seua imponència plena de sang enmig d’una olor d’excrements provinent dels corrals i per la seua figura patètica, moribunda, entregada als alarits impúdics del respectable.

No he tornat mai. Ni tampoc mai tornaré a vore un espectacle tan horrible. No per l’impacte de les coses en la infantesa; al contrari, per la consciència ben adulta de la crueltat.

Quant els sent opinar sobre la cultura, els done la raó. És cultura, els bous són cultura, en la mateixa mesura que ho és tota activitat humana més o menys col·lectiva: les processons de marededeus, les desfilades d’animals, els focs d’artifici, les receptes de cuina, el joc del parxís o els balls locals.

Els bous són cultura, però és essencial l’adjectiu que l’acompanya: espantosa, cruel, salvatge, bàrbara, infame. Si no existira, ens estalviaríem constatar la nostra pròpia brutalitat. 

José Martínez Rubio (Aldaia, 1985) és professor de literatura contemporània a la Universitat de València. És autor de la novel·la Mujeres blancas.

@J_MartinezRubio