“Jo passava per ací, però la Col·lecció Mariano Moret és excepcional”

Mariano Moret (València, 1969) es crià al barri del Mercat, ben a prop de l’església dels Sants Joans, el Mercat Central i la Llonja dels Mercaders. Qui sap si d’alguna manera per això la bellesa artística ha acabat esdevenint la seua principal passió. Té una col·lecció de gravat antic, en especial del segle XVI, amb una excepcional vocació pública que tots els amants de la història de l’art no podem més que agrair de manera infinita.

Ens trobem amb ell en la seu de la Biblioteca Valenciana, en la Sala Capitular de l’antic monestir de Sant Miquel dels Reis, mentres s’exhibix  L’arc iris darrere del negre. Visions homoeròtiques en el gravat antic, una de les exposicions que ha impulsat amb la seua extraordinària col·lecció, construïda amb la precisió d’un orfebre de Florència i l’entusiasme d’un xiquet la nit de Reixos. Un col·leccionista que s’ha donat també a conéixer a través de les xarxes socials, especialment a través del compte de Twitter @ColeccionMMoret, amb qui parlem de l’excepcionalitat dels seus gravats, del món de les subhastes, d’exposicions prèvies i, evidentment, de la que va inaugurar a la mateixa Biblioteca Valenciana sobre el desig homosexual en l’art i la literatura, que es pogué visitar durant el calorós estiu de 2022.

Qui és Mariano Moret i per què es fa col·leccionista? Des de menut sempre havia tingut una gran afició pel món de l’art i durant molts anys he treballat assessorant empreses internacionals, principalment del sector del luxe, en temes de comunicació, disseny d’aparadors o preparació d’esdeveniments, sempre des d’un punt de vista de l’estètica. En 1996 o 1997, en un viatge de treball a París, aní a un llibrer de vell on havia encarregat uns exemplars i, mentres me’ls preparaven, fullegí unes carpetes amb gravats antics i en comprí cinc o sis, els primers que tenia a la mà en la meua vida. Comencí a investigar i el que m’interessà molt és com d’ignorant era jo del món del gravat i què poc es coneixia, en contrast amb la pintura. Això em fascinà: se m’obria una terra incognita total i un camp infinit per a investigar i descobrir coses noves, que és el que més m’agrada. A partir d’ací, eixa passió pel gravat s’ha anat convertint en una professió, perquè, tot i no ser un professional del món de l’art –només treballe per a la meua col·lecció–, li dedique tantes hores com si fora una faena. De fet, des de fa cinc o sis anys gaste tot el meu temps en ampliar i difondre la col·lecció.

Quines són les directrius principals de la Col·lecció Mariano Moret? Se centra en el gravat sobre metall del segle XVI, és a dir, que són principalment gravats que foren fets com a peces artístiques en si, per a col·leccionistes de l’època –i no per a il·lustrar llibres–, de les quals es feien uns quants centenars de còpies o més, les que permetia la planxa. Això variava: com el coure és un metall blanet, amb cada passada de la premsa els solcs van perdent profunditat i arriba un moment en què la impressió ja no és nítida, s’acaba la tirada, i la planxa s’aplana i es reutilitza. Quants exemplars se’n feien? Doncs depenia del grossor: Dürer feia un solc molt profund perquè era un home molt fort i potser les seues planxes podien permetre fins a mil còpies, però per exemple Lucas Van Leyden, que tenia una salut molt fràgil, feia uns solcs molt fins i tal volta no arribava a molt més de dos-cents exemplars. Cal dir, en este sentit, que la col·lecció té vora sis-centes peces i s’estructura entorn de dos grans eixos: un que és precisament el de l’escola holandesa encapçalada pel pintor i gravador Lucas Van Leyden, i un altre que és el del gravat renaixentista alemany dels Xicotets Mestres –que feien obres molt menudetes– i els gravadors de Nuremberg posteriors a Dürer, així com de la família Hopfer, d’Augsburg, que inventaren la tècnica de l’aiguafort.

I per què et centres principalment en eixos autors? En primer lloc, perquè els seus gravats m’agraden molt; si no, no els compraria. Però també he intentat omplir buits observant el que hi havia en les col·leccions i museus, i resulta que d’estos autors no n’hi ha res en València i molt poc a Espanya, només una miqueta en la Biblioteca Nacional. Jo no tinc cap Dürer, ni cap Rembrandt, ni cap Piranesi, perquè ací ja n’hi havien, però tinc desenes d’obres de Lucas van Leyden, que és contemporani de Dürer i m’al·lucina, i, a més, ací no hi ha pràcticament res d’ell. Per tant, la majoria de les obres de la col·lecció, o fins i tot dels autors, són únics en Espanya: per exemple, no hi ha cap altra obra del Mestre dels Caps de Cavall en tot l’Estat, d’Altdorfer jo tinc dos gravats a burí i la Biblioteca Nacional en té un, o quan férem una exposició de Lucas van Leyden en el Museu de Belles Arts de Bilbao ells posaren una obra i jo setanta-sis… Per això vull que la gent puga vore estos gravats a través d’exposicions, perquè si no és així, no ho podrà fer.

La raresa o l’excepcionalitat de la col·lecció és la que marca la seua voluntat pública i viceversa? Sí, des del principi sempre l’he feta amb la intenció que s’expose públicament. Ni tan sols tinc les peces exposades en ma casa, sinó que estan en un depòsit. De fet, no m’agrada quan diuen la col·lecció de Mariano Moret… És meua, però a mi el que m’interessa és l’estudi i el descobriment, i si alguna institució m’oferira exposar-la permanentment, la cediria ben a gust; em fa pena que no es puguen vore estos gravats tan magnífics més a sovint. Tinc una col·lecció que és una de les millors d’Espanya en el seu àmbit i el que vull és que la gent la puga disfrutar. Fins i tot es podria fer un museu amb ella, amb mostres de forma cíclica, amb propostes expositives de temes diferents. No hi ha cap museu de gravat antic en tot l’Estat, és al·lucinant!

»Hi ha museus que preferixen fer una exposició 
de bodegons que de maricons”

Quina fou la primera exposició feta amb fons de la Col·lecció Mariano Moret? Es poden consultar totes en la pàgina web de la col·lecció. Hi ha hagut fins a sis en què el material principal han sigut bàsicament les meues peces i la primera fou Gravats Mestres, resseguint la petjada de Lucas van Leyden i Dürer, que es feu entre 2012 i 2013 en La Nau de la Universitat de València. Començàrem a preparar-la tres o quatre anys abans. M’agrada molt el plantejament, el disseny i la comunicació de les exposicions de La Nau i jo, tot valent, me n’aní a parlar amb el coordinador, Norberto Piqueras, per a oferir-li els meus gravats… Amb el temps em confessà que al principi es pensava que era tot mentira! Que jo era un friki que no podia tindre una col·lecció de Lucas van Leyden, Goltzius, Hopfer, etc. Però els professors d’Història de l’Art Nuria Blaya i Felipe Jerez comprovaren que era una col·lecció singular, un unicum en Espanya, i férem aquella primera exposició amb uns cent gravats.

Quin fou el resultat? M’adoní que les exposicions eren tan importants com ja m’imaginava des d’un principi. Portava quinze anys estudiant i comprant sense compartir-ho amb ningú, cosa que em feia sentir una miqueta marcià, però en fer pública la col·lecció i vore el gran retorn de tanta gent interessada, allò m’entusiasmà. M’agradava anar a les sales a vore les cares i reaccions dels visitants: un senyor de 90 anys prenent notes de tot, uns xicons molt jóvens amb rastes interessadíssims, etc. I em diguí: açò ha de passar més voltes. De fet, comencí a comprar amb més intensitat i encara amb més idea de poder oferir a la gent allò que no podia trobar ací.

I què és el que compres, a més dels autors que has comentat? Conforme he anat aprofundint, m’he anat obrint a altres autors i altres temes, com els grotescos, la representació de la violència i la mort, el gravat ornamental o el poder de les dones, per tal que la col·lecció, dins de la seua excepcionalitat, puga tindre moltes línies argumentals diferents. Compre uns huitanta gravats a l’any, ara inclús alguns ex professo per a les exposicions; per exemple, per a L’arc iris darrere del negre n’he comprat alguns del segle XVIII i del XIX perquè complementaven molt bé el contingut expositiu. En tot cas, es tracta de buscar, buscar i buscar, per a trobar molt poc; a voltes estic setmanes buscant i no trobe res, i a voltes trobe una cosa que m’interessa, però la perd en la subhasta perquè jo no em puc permetre oferir xifres massa altes… Si fora ric, la meua col·lecció seria la bomba! És un treball laboriós, però m’encanta fer-lo. Li pose molt d’entusiasme, molt de carinyo i moltes ganes.

Com és eixe procés de busca i compra? Estudie les subhastes i busque si existixen altres còpies dels gravats que m’interessen en catàlegs de referència, com els del British Museum, el Rijksmuseum i el Metropolitan de Nova York. A voltes sí i a voltes pot ser una peça única o molt rara. Cal verificar que siga de la tirada original i no una còpia posterior. En este sentit, cal dir, a més, que normalment des del segle XVIII els col·leccionistes imprimixen els seus segells particulars en la part de darrere, cosa que certifica la transmissió de la propietat; per exemple, jo tinc gravats que van ser dels prínceps d'Arenberg, dels reis de Saxònia i d'altres famílies principesques alemanyes, o de la col·lecció de l’Albertina de Viena, que potser l’ha venut perquè ha rebut un exemplar que ja té, a través d’un llegat. Pel que fa a les cases de subhastes i els marxants, vas aprenent amb la pràctica on està allò que tu vols, però és com els que fan rovellons i coneixen un rogle on n’hi ha molts: és un secret que mai compartixen amb ningú per tal que no se’ls enduguen! Jo també: compartisc públicament la meua col·lecció, però no on compre els gravats…

Quines peces estàs més orgullós de tindre en la col·lecció i quina faltaria? M’agradaria comprar alguna peça de Ribera, com a valencià, tot i que les bones són molt cares i no siga una prioritat dins dels paràmetres de la col·lecció. Però tinc gravats que no es corresponen a priori amb la meua butxaca, com un Altdorfer fabulós, Dos sàtirs lluitant per una nimfa, o també tinc La dansa morisca de Daniel Hopfer, que probablement és el millor exemplar existent al món, fins i tot més bo que el del British i la del Metropolitan, i és una autèntica meravella!

Hi haurà molt d’art valencià i espanyol en el mercat de subhastes, no? Les institucions públiques no tenen un programa propi d’adquisicions? Hi ha moltíssimes peces que serien susceptibles de compra per part de les institucions. Per exemple, fa poc se subhastà un socarrat del sostre de la Casa de la Ciutat de València, del qual els museus municipals no en tenen ni un. O retaules de Jaume Mateu, pintures de Ribera –que no n’hi ha cap en Xàtiva!–, taulells originals de l’Alhambra, etc. En teoria els grans museus, com el Prado, tenen una política de compres, però les institucions públiques tenen molts problemes per a participar en les subhastes per qüestions administratives; a voltes, antiquaris i marxants compren peces importants i després les revenen als museus pel doble de preu. Hi ha molt de recorregut en eixe aspecte…

Com naix la darrera exposició de la col·lecció, L’arc iris darrere del negre? A partir de l’observació d’una pintura homoeròtica de 1954 de Yannis Tsarouchis, en què apareixen tres mariners en una postura molt semblant a la d’un gravat de la meua col·lecció, comencí a buscar obres contemporànies que foren paral·leles a estampes que jo tenia i que, evidentment, no eren explícitament homoeròtiques, però qui ho sap, tot depén de la mirada del públic. Cal dir, en este sentit, que eren obres fetes per hòmens que representaven hòmens i estaven destinades per a hòmens. Així, l’exposició explora els mecanismes del desig homosexual en l’art clàssic i en el contemporani, de manera que barreja obres dels segles XX i XXI –també d’autors valencians com Miquel Navarro, Moisés Mahiques o Álex Francés– amb gravats dels segles XVI al XIX de la Col·lecció Mariano Moret.

 »Tinc una col·lecció que és una de les millors d’Espanya en el seu àmbit”

I com és que es fa en la Biblioteca Valenciana? He fet exposicions en la Universitat de València i en la de Cantàbria, una en el Museu de Belles Arts de Bilbao i dos en el de València, però no és fàcil repetir en les mateixes institucions, encara que cedisca les obres gratuïtament. D’altra banda, tenia moltes ganes de fer esta exposició i no és un tema fàcil per als museus d’art antic, perquè encara hui en dia ho veuen com una qüestió espinosa: preferixen fer una exposició de bodegons que una de maricons, ja que així no tindran cap problema. I en la Biblioteca Valenciana han tingut la valentia de fer-la, així que decidírem combinar els fons de la col·lecció amb els de la institució.

De quina manera? Fonamentalment a partir del manuscrit original d’Heraclés de Juan Gil-Albert –ací es conserva el seu llegat– i del que hem anomenat la Biblioteca de Sodoma. Heraclés fou el primer llibre publicat en Espanya –en 1975, a la mort de Franco– que abordava de manera frontal l'assumpte de l'homosexualitat,  que fins a aquell moment s'havia tractat tan sols amb criteris denigrants i condemnatoris o clínics i patologitzants, però mai amb el caràcter apologètic que imprimix l'escriptor d'Alcoi al seu assaig. Pel que fa a la Biblioteca de Sodoma, hem inclòs llibres anteriors a 1975 en què aparega alguna referència a l’homosexualitat, ja que hem de pensar que fins a molt recentment els homosexuals no hem tingut referents clars en l’esfera pública i cultural.

Per a anar acabant, què representa per a tu l’art? L’art per a mi és la taula de salvació. Si no hi haguera art, jo em moriria. Necessite l’art per a fugir dels horrors de la realitat. És el que em fa reconciliar-me amb el gènere humà i redescobrir-me, mirant el món a través dels ulls dels altres. T’aporta una quantitat de possibilitats infinita i, pel que fa a l’art antic, és també una connexió amb altres temps que ja no existixen. Jo em puc traslladar al segle XVI mitjançant un objecte que Lucas van Leyden tingué a la mà i em pareix al·lucinant que jo també el puga tindre. Viure entre obres d’art, en la mesura del possible, t’aporta moltíssim i per a mi és imprescindible.

I la Col·lecció Mariano Moret, què representa? És per tot el que acabe d’explicar que vull compartir la col·lecció amb la societat. Açò han de poder disfrutar-ho tots. Jo soc només el vehicle a través del qual estos gravats arriben a la gent, al mateix temps que soc l’esclavó d’una cadena molt llarga que arriba a fa més de cinc-cents anys. A més, esta col·lecció no és sols la suma de les individualitats que la conformen, sinó que com a conjunt també té un valor molt important, ja que les peces dialoguen les unes amb les altres i poden desplegar una gran quantitat de fils temàtics. Fins i tot a voltes he comprat peces pensant no tant en el meu gust com en les necessitats de la col·lecció, que és més important que jo. Mariano Moret és un que passava per ací, però la Col·lecció Mariano Moret és excepcional.

Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista oficial de la ciutat de València. Ha publicat, entre altres llibres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians i Matèria de València. Fets i personatges sorprenents de la nostra història.

@vicentbaydal