La cabra de la legió

Encara no són les huit del matí d’este 12 d’octubre i ja sabem quina serà una de les imatges pàtries del dia: una turba d’exaltats xiularà i insultarà el president del Govern en la tarima des d’on observa passar columnes de l’exèrcit espanyol. Traïdor, fill de puta, felló, recuperant eixe llenguatge nacional-popular-jusapolero tan arcaic. Les essències del llenguatge castís.

Hui, a més, potser per primera vegada en esta festivitat, s’afegiran els improperis al rei d’Espanya. Ara mentres escric, dies abans del 12 d’octubre, encara no s’ha produït esta escena, encara tot açò és ficció. Però no hi ha res més previsible que la caverna nacional, que ja acusà a Felip VI de traïdor a la pàtria i còmplice del colp d’Estat (sic) diumenge passat en els carrers de Barcelona. Colp d’Estat, mon amour, mentres una cabra fa les seues coses pel Passeig de la Castellana.

La indiscriminada propensió a l’insult de qui ostenta el monopoli d’una autèntica idea d’Espanya ha produït un bot qualitatiu, fins a arribar a qüestionar la Corona, el Borbó i el sistema parlamentari com a garantia de… etcètera, etcètera, etcètera.

I ara, només siga per un criteri estètic o estratègic de les institucions, no es podria plantejar modernitzar les celebracions de la festa nacional? Si ja costava digerir que una desfilada militar per una avinguda madrilenya concentrara la identitat d’una nació (la conjunció de legionaris, exaltats patriòtics i Passeig de la Castellana és més franquista que Santiago Bernabéu), ara resulta insostenible que s’haja convertit en un pride antidemocràtic. Dic pride en la mateixa frase que legionaris, separats castament per un parèntesi.

Furtar-los la idea d’Espanya. Aïllar-los en el seu sectarisme. Imaginar una celebració més enllà de la capital, cada any en un territori o una ciutat, i deixant que l’exercit celebre el seu dia (30 de maig) amb les desfilades que consideren. Però que la festa nacional aspire a representar a molts més dels que representa en l’actualitat.

Posats a trair la nació, la imaginaria molt més amable, corrompent les seues essències testosteròniques. La imaginaria en altres paisatges, no done noms, i amb un paisanatge més genuí. Imagine una nit de revetla i focs artificials, i un matí de portes obertes en els museus.

Soc naïf, eixa és la substància del meu nacionalisme.

Perquè no em mou la necessitat d’expressar un patriotisme dissimulat, sinó la d’estar en pau amb una certa idea d’Espanya. O almenys que eixe concepte de nació no estiga patrimonialitzat per la cabra de la legió i els seus aplaudidors.

José Martínez Rubio (Aldaia, 1985) és professor de literatura contemporània a la Universitat de València. És autor de la novel·la Mujeres blancas.

@J_MartinezRubio