Maria Bravo – “En Ambra pots viure moltes vides”
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
Segurament el futbol només està en crisi per a l’autor. Potser tot és fruit d’un canvi generacional
No sé d’on em naix, però visc immers en una crisi futbolera. Potser no és res puntual, potser ja estava i no l’havia vista, potser tot és l’edat o part d’un procés que a saber cap a on va. Cada setmana escric de futbol –del Llevant més prompte; no és exactament igual–, però confesse que no estic segur que encara m’agrade el futbol. Ximo el de les saladures em feu pensar, l’altre dia en el Mercat: “no tenim temps per a tot i m’ho passe millor pescant”.
M'enjogasse en la rivalitat contra el València –quina rivalitat?, de què parles?, amb el Mestalla?– i sovint vaig massa lluny sense adonar-me que la gent s’ho pren seriosament i el to de les discussions augmenta i acaba passant allò que pensava que era impossible, enfadar-se amb amics. Però si estàvem per damunt d’estes coses mundanes! En acabant tracte d’explicar-me, sempre amb el mateix lacònic argument: “crec que no soc tant del Llevant com tu del València, almenys des d’un punt de vista estrictament futbolístic”. M’interessa més aïna el llevantinisme de transcendència, però no puc dir-ho. Seria pecat de superioritat moral. I l’escalada de violència no se sap on acaba. Però és així: en realitat, només desitge que per a mos fills no siga tan difícil ser llevantí com ho ha sigut per a mi.
He practicat futbol amb deliri. En el carrer, amb bancs com a porteries; en l’escola, amb travessers pintats en les parets amb clarió; sobre arena, amb motxilles de postes… De forma compulsiva. Amb balons de tota classe i condició. També amb botons. I quasi n’he parlat més encara: alineacions mítiques, partits històrics, pitxitxis i zamores, estadis, derbis, què sé jo.
Anar a Orriols és un ritual més enllà del futbol. Eixe és el motiu últim –i quasi únic– de la meua resistència, trobe. A voltes ni bote amb els gols. Amb l’edat he guanyat perspectiva i, si estic convençut que no anem a cap de lloc, no em servix ni la convicció racionalitzada que els gols, un a un, escriuen la història dels clubs. Contra el Mirandés, més que del futbol, vaig fruir de l’homenatge a Rafa Solaz, de la prèvia amb Kike, Pol, el Nota, de saludar a Zacarés, degà dels editors, i al gran Alexandre Serrano, de compartir grada amb els de sempre. El futbol és il·lusió i química. Hi ha voltes que la tens i altres que no. Per motius objectius o senzillament perquè et fas vell, que és el més objectiu dels motius.
Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit i Valencia Plaza. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?