La importància de dir-se Roc

Recentment es donava a conéixer la notícia de la primera cerimònia de Benvinguda a la Ciutadania feta per l’Ajuntament de València a un xiquet acabat de nàixer: Roc Soler Perpinyà. Un nom de pila ben valencià: Roc, amb una o ben oberta. Però existixen els noms valencians o de tradició valenciana?

I tant que sí. Perquè les persones anomenades Lucius, Quintus, Clodia o Urbana que habitaven les nostres terres fa dos mil anys no eren valencians, sinó romans, o els Ibrahim, Abdallah, Aixa i Fatima que les poblaven fa un mil·lenni eren andalusins… En canvi, els nombrosos Guillem, Ramon, Bernat, Maria o Sancha que arribaren amb Jaume I –d’orígens catalans i aragonesos– ja podien començar a considerar-se valencians, després de la creació del Regne de València en 1238. Prompte, de fet, hi hagueren tendències pròpies entre la població valenciana a l’hora de triar els noms dels fills, de manera que entre els segles XIV i XVI en destacaren d’altres com Pere, Joan, Jaume, Francesc, Miquel, Antoni, Domingo, Isabel, Elisabet, Caterina, Esperança, Úrsula, Francina, Iolant / Violant, Joana o Margarita.

Més avant, l’obligació decretada pel Concili de Trento de registrar els baptismes en les parròquies faria que guanyaren terreny els noms estretament vinculats al santoral valencià, l’entorn evangèlic de Jesucrist o les devocions de caràcter local i comarcal: Vicent, Pasqual, Lluís, Josep, Salvador, Batiste, Joaquim, Gaspar, Melcior, Manuel, Jeroni, Onofre, Roc, Blai, Gregori, Amparo, Anna, Magdalena, Mila, Lledó, Lliris, Oreto, Salut, Roser, Àgueda… A això, a més, s’afegí l’ús d’hipocorístics com a forma de diferenciació orgullosa entre les classes populars: Nelo, Quelo, Tono, Cento, Voro, Ximo, Quico, Pep, Tòfol, Colau, Pòlit, Nela, Fina, Cinta, Roseta, Marieta, etc.

Per contra, amb la contemporaneïtat i el desenvolupament de l’Estat-nació espanyol es produí un procés de castellanització i assimilació que dugué al fet que durant el segle XX els noms valencians més comuns foren José, Antonio, Francisco, David, Alejandro, Carmen, María o Dolores, en contrast amb altres territoris on els noms de tradició pròpia es mantingueren amb més força, com Jordi, Aitor, Mikel, Pilar, Caterina, Núria o Montserrat. En el darrer mig segle, però, hi ha hagut una certa revernacularització que fa que ara, entre nosaltres, no siguen estranys noms com Arnau, Guillem, Roger, Pau, Mireia, Laia, Mercé, Aitana, Mariola, Aina o, sobretot, Marc, un dels grans preferits dels últims temps.

El procés, en tot cas, ha sigut més de caràcter lingüístic i cultural que no de recuperació –o reinvenció– de la tradició onomàstica valenciana. Per això fa tant de goig donar la benvinguda, a l’alçada del 2023, a un xiquet anomenat Roc, perquè potser el nom no faça la cosa, però sense noms propis i distintius no hi ha tampoc grups humans potents i cohesionats… I això és el que hem sigut, i encara volem ser, molts dels qui formem part del poble valencià.

Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista oficial de la ciutat de València. Ha publicat, entre altres llibres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura i Matèria de València.

@vicentbaydal