cultura

La importància de saber enfadar-se

Enfadar-se és fàcil; però no sabem enfadar-nos. I, clar, ens tenen presa la mida

15/06/2023 - 

En algun lloc comentava el periodista italià Indro Montanelli la facilitat amb què els seus compatriotes es vantaven de ser gent espavilada, tot al contrari dels alemanys, previsibles i obtusos. És per això que als teutònics els va molt millor, concloïa Montanelli, els pobles fets d’individus tan llestos com nosaltres acostumen a ser un desastre.

Més enllà de l’anècdota i la ironia, que el triomf de la civilització és el de la col·laboració sobre l’aïllament ja ha estat dit. I que la col·laboració implica la renúncia a l’astúcia individual també. Sense entrar en el tema de les comparances amb Itàlia, país que admire, em resulta evident pertànyer a un poble de pobra expressió col·lectiva, excepció feta dels trets que han reduït eixa expressió al folklore, per a satisfacció de tant d’inconscient. Ací es troben a faltar afanys de llarga durada, tradicions sòlides, gent sabedora que caminem a muscles d’avantpassats. Si el caràcter s’instal·la en la desmemòria; si la norma és la frivolitat individual i la improvisació, és natural que qualsevol impuls poderós s’ofegue en les mateixes aigües. I una societat tòpica, efervescent, és també una societat indefensa. Li falta un dels més elementals recursos que necessita: el de la reacció organitzada.

Estos dies hem vist en perill de desaparéixer –o poc menys– un dels símbols emotius per excel·lència de la nostra societat, el València C.F. Impossible no sentir-se malament. No es tracta de ser o no ser aficionat del club, parlem d’una altra cosa. Basta pensar quins serien els colors que probablement el substituirien en l’imaginari col·lectiu en el cas d’una desfeta per a saber de què estem parlant: de supervivència col·lectiva i, sí, d’orgull i dignitat. Casualment, o no, a les desgràcies esportives es vingué a sumar l’afer Vinícius, pura política emanada del fet més idiota i enèsima prova de com les gasta l’exèrcit mediàtic de l’Estat que (diuen que) ens representa. La reacció, com no, ha sigut popular, efervescent, del tot emotiva. I res més. En pocs dies, i no pretenc ara traure conclusions més enllà del fet abstracte, estàvem de nou ballant la música que sona a Madrid. L’exèrcit mediàtic és ben eficaç; la nostra falta d’autonomia mental, notable.

Que lluny queden altres temps, altres fets, altres personatges dels quals costa pensar-nos hereus, ni que siga històricament; aquells Borja de Xàtiva capaços d’introduir-se precisament dins la individualista i perillosa Itàlia entre enemics implacables, conduir-se hàbilment, diplomàticament, sense estridències, saber esperar, saber somriure, fer aliats, observar deslleialtats i prendre’n nota. Encaixar els colps, amagar la ira, pensar amb calma. Fer els deures metòdicament i, només quan cal, traure la força.

I és que, com diu l’adagi oriental, Enfadar-se és fàcil; però enfadar-se quan cal enfadar-se, amb qui cal enfadar-se, i en la proporció en què cal enfadar-se, això no és gens fàcil.

I això és el que ens passa, que no sabem enfadar-nos. I, clar, ens tenen presa la mida.

Guillermo Colomer (Alzira, 1966) és notari, registrador de la propietat i escriptor. És autor de les novel·les Circa Sucronem i L’últim dels valencians, guardonada amb el Premi Lletraferit 2019.

@ColomerGCL

Noticias relacionadas