Maria Bravo – “En Ambra pots viure moltes vides”
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
Amb la pandèmia l’escena del pòdcasting valencià es disparà. Repàs a fons a l’ampli repertori en valencià d’un format d’àudio amb un públic creixent
És molt probable que quasi vint anys després de la invenció del terme i la massificació dels smartphones no quede ningú sense saber què és un pòdcast. Però per si encara hi ha despistats, són arxius d’àudio que es descarreguen o s’escolten en línia a demanda. És a dir, estan pensats per tal que l’oient puga escoltar-los en el moment que li convinga. Habitualment, el seu consum es fa mitjançant plataformes, gratuïtes o de pagament, a les quals accedim des de telèfons mòbils amb auriculars, tot i que també, en menor mesura, des de cotxes, ordinadors o televisions, i ens oferixen un immens catàleg de temàtiques diverses.
Pareix que d’ençà del confinament durant la pandèmia de la COVID-19 els pòdcasts s’han popularitzat molt, no tan sols pel que fa a la seua a escolta sinó també a la seua producció. És cert que l’escena del pòdcasting valencià ja tenia els seus actors abans de març del 2020, però en estos dos anys s’han multiplicat a un ritme frenètic. Una de les principals raons és la facilitat tècnica desenvolupada durant els darrers anys per a gravar-los, penjar-los i distribuir-los. La indústria del so ha abaratit costos i s’ha adaptat a un públic que cada vegada demanda més material dissenyat per a produir les seues pròpies gravacions a un preu assequible. A més, les plataformes de distribució estan a l’abast de qualsevol que vullga distribuir el seu producte de manera gratuïta.
» La pandèmia i la tecnologia impulsaren
la producció de pòdcasts
Així que muntar un estudi casolà per a enregistrar pòdcasts s’ha convertit en una tendència de moda, relativament econòmica, per a donar eixida a les dèries, aficions o especialitzacions de gent inquieta que vol fer partícip del seu coneixement o les seues idees a un públic que puga tindre interés a escoltar-los. I l’àudio és un dels millors mitjans per a fer-ho, ja que et permet desenvolupar altres tasques mentres escoltes el que et conten: pots caminar, conduir, treballar… no cal que deixes de fer una altra cosa per a conéixer allò que el creador et proposa. Eixe és el gran secret del pòdcast i de la seua expansió: la multitasca. Alhora, com a oients, ens podem nodrir de continguts del nostre interés que no trobem als mitjans de comunicació convencionals i formar part activament de comunitats de persones amb les quals compartim una cosmovisió. De fet, molts podcasters han passat de l’escolta a la producció activa del seu propi contingut.
El canvi de la ràdio a l’àudio
Tot això, ni més ni menys, és el que ha passat a la podcastera valenciana en els darrers anys. Una nova generació de comunicadors està llançant-se a este format, obrint un espai que ni la radio televisió pública valenciana, ni les poques emissores de ràdio privades que encara queden en el nostre dial, hagen mostrat massa interès en ells ni en el pòdcasting. En definitiva, espais de llibertat on poden parlar sense censures ni imposicions creant una complicitat amb la seua audiència molt major que la que podrien aconseguir mitjançant les xarxes socials o altres formats. No oblidem que els parlen directament a cau d’orella i que la transmissió oral és una de les formes més tradicionals i eficaces per a fer arribar un missatge i que puga romandre en l’imaginari d’una forma més perdurable.
» Amàlia Garrigós és el gran referent en el món del pòdcast valencià
Mentres els directius dels mitjans de comunicació, públics o privats, encara no han assimilat els canvis en el consum audiovisual, cada dia ix un nou creador amb una proposta pròpia, que va copant el terreny de les noves audiències, allunyades del concepte de ràdio clàssica. Si en un principi va ser la BBC la primera a apostar pel pòdcast, seguida a l’Estat espanyol per PRISA i més recentment per Catalunya Ràdio –que ha anunciat que en breu es transformarà en Catalunya Àudio–, pareix que el tradicional meninfotisme valencià, i la manca d’estructures adients, ens faça arribar tard de nou, molt tard, a esta transformació de l’àudio digital com a eix central de la comunicació de la veu.
I és que València sempre ha sigut pedrera de periodistes, artistes, creadors… que en molts casos han hagut de fer les maletes per a poder créixer i desenrotllar una carrera professional digna, o almenys, intentar-ho. Noms com els d’Eva Lamarca, Alfonso Latorre, Mayca Aguilera, Manuel Bartual, Maria Jesús Espinosa de los Monteros o Eugenio Viñas són referents en diferents àrees a nivell professional. I precisament els dos darrers coordinen l’únic màster en la matèria que existix actualment, impartit de manera presencial a la ciutat de València.
Un ampli repertori
Tot i nodrir-se molt majoritàriament d’iniciatives particulars amb escàs pressupost, si parem l’orella a la podcastera valenciana trobarem una ventall de continguts i estils ben ampli. Des dels més experimentals sobre art contemporani fins als que parlen de música, videojocs, literatura, misteris i llegendes, còmics, història, cinema, entrevistes, tertúlies, humor, etc. És cert que allò que més abunda són els coneguts com a pòdcasts conversacionals. La seua estructura és molt senzilla: dos o més persones es posen davant d’un micròfon per tal de parlar, a mode de tertúlia, de temes que els resulten d’interés, i per allà passen persones convidades conegudes pel seu públic.
Hi podem encaixar les nostres preferències personals fent tastets entre un ampli repertori de pòdcasts valencians: De parkineo, amb Marta Meneu, Maria L. Devesa i Carmen Alonso; El dolcet pal café, de Jaume Grau, Cristian Hernández, Artur Soler i Ana Gisbert; Parlar per no callar, de Tono Calabuig i Gonzalo Borreda; Això no és veritat, La comoditat valenciana i Repel·lents pòdcast, que compartixen membres com Pere Àlvaro, Màxim Vivó, Freddy Benlloch o Laura Mars; Greuges pendents, d’Andrea Kruithof i Kiko Miralles; Ràdio Pólvora, amb Nacho Mausser, Carme Bernat, María Nallim, Mateo Martínez i Juan Palomar; Torn de paraula, de Javier Fresquet; Poliedres, de Lluís Albert Granell; La Represa, amb Francesc Fort i Carles Hernández Coscollà; Solano & Tur, amb Ximo Solano i Joan Tur; Ferits de Lletra, les píndoles de cultura setmanals des de Plaza Radio de Josep Vicent Miralles i Felip Bens; Gent Ràndom, amb Empar Puerto, Quim Ruiz i Lourdes Frasquet; Sampleòpolis, d’Aurora Mora; Obrim portes, de l’influèncer Llet i Vi; La taula fosca; Cinestèsia; La veu en off; Terrible visió; La comicteca; Ràdio Hadouuken; Xe quin pasme!; El mur…
Fins i tot el sindicat agrari La Unió ha posat en marxa La Unió ecològica, de la mà de Samuel Borja i Ricard Ballester. Però si hi ha un referent ara mateix pel que fa a la producció sonora, eixa és la periodista alcoiana Amàlia Garrigós, que, després d’una llarga trajectòria a Canal 9 i À Punt, ha engegat diversos projectes sonors com ara El Mural, per a Escola Valenciana, que va guanyar els premis Ràdio Associació de Catalunya i Tirant, Les cinc llunes, per a la ràdio pública valenciana, Música en construcció, per al Centre Cultural La Beneficència, El viatge d’Irta, on va posar veu al primer audiollibre juvenil en valencià, i ara la podem escoltar amb Edu Comelles al CCCC Pòdcast, per al Centre del Carme de Cultura Contemporània.
Un camí encara incert
La pandèmia va comportar plans públics de reactivació i l’Institut Valencià de Cultura va apostar per una ficció sonora per a ser emesa en À Punt: Operació Elefteria, que narra com es va retirar l’estàtua eqüestre de Franco de la Plaça de l’Ajuntament de València (en aquell moment del País Valencià) el 9 de setembre de 1983, en un dels moments més tensos de la Transició valenciana. La producció estava dirigida pel dramaturg Gabi Ochoa i comptava amb les veus de Xavi Castillo, Sergio Caballero, Greta Ruiz, Carles Sanjaime o Jèssica Crespo, però malauradament la iniciativa va quedar en una anècdota sense seguida, tot i l’anunci de que tindria continuïtat.
També en la primavera de 2021 la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València va llançar una sèrie de set capítols anomenada Secret de sumari, una ficció sonora sobre els crims més impactants de la València negra de la postguerra, amb les veus d’alguns dels actors més reconeixibles del doblatge valencià, com ara Francesc Anyó, Edu Borja, Júlia Sorlí o Darío Torrent. Els mitjans públics valencians, no obstant, no acaben d’apostar pels pòdcasts, més enllà d’oferir a la carta els programes i seccions gravats en el format de la ràdio clàssica. En tot cas, mentres acabes de llegir este article, segurament algú estarà gravant el primer episodi d’un nou pòdcast.
Xavier Martínez (Torrent, 1978) és periodista i Màster en Pòdcast i Àudio Digital. Ha treballat en gabinets polítics i institucionals i recentment ha creat la productora de pòdcasts Arkana Media Entertainment. Ha col·laborat en Plaza Radio fent prescripcions i entrevistes als creadors de pòdcast més interessants del moment i ara en recomana des del setmanari El Temps. Gestiona el twitter @podcasteravlc
@martinezx78
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?