Maria Bravo – “En Ambra pots viure moltes vides”
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
On estan els límits de l’humor? Jean Murdock no et respondrà la qüestió en esta columna però potser aconseguirà traure’t un somriure
Ara que quasi tot està sobrevalorat, l’humor s’infravalora. Sens dubte està relacionat. Fa poc vaig llegir –no recorde on– que, com quan perds un sentit i s’aguditzen la resta, augmenta l’ego de qui no té sentit de l’humor. I és que prendre’s seriosament és com prendre’s en sèrie: no s’ix del motle ni del corset; es viu a la frase feta, a la repetició maquinal d’una etiqueta, i a la rima fàcil.
“Si li vols dir la veritat a algú, fes-lo riure o et matarà”, va advertir Oscar Wilde. Em tem que ara molts et matarien igual perquè han perdut la capacitat de riure’s d’ells mateixos. El primer que perd un fanàtic –després del cap– és l’humor. De fet, se sap que tant comunistes soviètics com nazis castigaren durament l’humor fabricat en la seua contra. D’altres no toleren que es faça broma de les seues creences, ja siguen religioses, patriòtiques, alimentàries o, en definitiva, identitàries. Per això l’humor és el millor instrument per a mesurar el fanatisme: com menys d’un, més de l’altre. Sobretot en l’era de la identititis.
L’humor és una cosa tan volguda com menyspreada. A colp d’ull, pareix agradar a tot el món, però pocs se’l prenen seriosament. Els agrada quan afecta a un altre. La tragèdia, en canvi, la volen tota per a ells. Ara que es confon sentiment amb sentimentalisme, hi ha una competició pel drama. Per a molts l’humor és la música lleugera del pensament: no poden viure sense ell, però no el respecten.
No obstant, fer bé l’humor és tot un art; del pathos al bathos hi ha un gran pas. L’humor és l’anticlímax, la consciència de l’error i del ridícul, el millor filtre contra la imbecil·litat, allò que impedix que Le Carré es mate: “Si veus el món tan fosc com jo, només pots riure o pegar-te un tir”. És el “Em van nàixer” en lloc de “Vaig nàixer”, el “Disculpen-me la pols” en la tomba de Dorothy Parker (per cert, la meua urna vull que diga “Estic feta pols”) o esta dedicatòria de Joseph J. Rothman: “A la meua dona (…) i els meus fills (…), sense els quals hauria acabat este llibre fa dos anys”.
¿S’està perdent el bell costum de respondre l’humor amb humor (i ara es fa amb censura i escarafalls)? Diuen que, visitant un cementeri, Sacha Guitry i Yvonne Printemps es van fixar en una tomba que deia: “Per fi lliure”. Llavors es van dir: “En la teua tomba, Yvonne, escriurem: ‘Per fi freda’. I en la teua, Sacha, jo faré escriure: ‘Per fi dur’”.
Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?