Li he agarrat mania al meu poble

 Rara és la setmana que no vinc a Alzira. Ací estan ma mare, mon pare i mon fill. Segurament no tornaria si no estigueren ells. Hi ha gent que se n’ha anat d’un lloc per a sempre, però que no ho fa realitat fins a anys després. Jo dec ser u d’ells. Quan te’n vas tan convençut d’un lloc ja no tornes tu sinó qui creus que eres quan estaves en eixe lloc.

Habitualment, ma mare aprofita les meues visites per tal que li faça algun recao. M’envia a fer gestions al banc o a comprar al supermercat. Al poble solc transitar a peu els mateixos carrers, i des de fa temps m’he adonat que no estic a gust en ells. Mentres camine note com em vaig deprimint, minut a minut. I és horrible, perquè mire el que mire, ho percep lleig i degradat. Fins i tot, a la gent que conec i amb la qual em creue, em pareix que el temps l’ha tractada malament. I no és veritat, perquè el temps m’ha tractat igual que a ells (i no pense que malament). Però passa que ells i jo deixàrem de conéixer-nos quan me n’aní.

Dijous passat vaig tindre un parell de trobades exactament iguals amb dos persones (diferents). La primera, amb una cosina germana meua. Anava ella per una vorera i jo per l’altra. Si no li haguera fet un gest amb el braç quan estàvem en paral·lel, hauria passat de llarg. “No t’havia conegut. T’havia mirat i no m’havies paregut tu”, em digué. La segona trobada va ocórrer tres minuts després, amb un amic de l’època de l’institut. Anava amb sos pares, travessaren el carrer i, a pesar que em va mirar, va seguir el seu camí. Després de desaparéixer engolit per la cantonada, va recular. “T’havia mirat i no t’havia reconegut”, em va dir.

Les coses s’acaben, però també continuen. Abans de anar-me’n d’Alzira fa cinc anys ja havia començat a anar-me’n d’Alzira. La meua marxa, aparentment, va ser de sobte i algunes persones del meu entorn més proper digueren que no esperaven això de mi. “No et coneixem”. Així que, segurament, esta mania que li tinc al meu poble no siga més que el senyal que, per fi, me n’he anat.

Kike Parra Veïnat (Alzira, 1971) és professor d’escriptura creativa i escriptor. Codirigix l’escola literària Selecta, a València. Els seus últims llibres de relats són Me pillas en mal momento i Ninguna mujer ha pisado la luna.

@kikeparraveinat