Llibres de cine, matèria de contraban

Hi ha tantes provocacions contra la modernitat en la següent idea que només deixant-la caure s’inflama tot el líquid del segle XXI: una col·lecció de monografies sobre pel·lícules hispanoamericanes. I no només sobre els títols o tòtems de l’actualitat que acudixen al cap en pensar en l’àmbit lingüístic castellà. No, també algunes joies amagades en valencià o basc o gallec o quítxua.

“Vaig pensar en el cine de parla hispana, en produccions que sovint han estat apartades del mainstream que marca Hollywood, del que ells diuen que és ‘El Cine’. Col·leccions de cinema hi ha hagut moltes, l’originalitat d’esta és el seu àmbit cultural i lingüístic”. Ho comenta el principal ideòleg d’esta transgressió seriada: Héctor Ruiz Rivas, professor i investigador de cine, literatura i traducció en la Universitat de Toulouse II.

Ruiz Rivas, d’origen mexicà, exercix la seua càtedra en un país on el cine és una religió acadèmica. Ell li proposà a l’editor de la valenciana Ediciones Contrabando, Manuel Turégano, encetar esta col·lecció de llibres, al voltant de les 120 pàgines, que tenen l’objectiu d’aportar la informació que queda en el buit de les línies de diàleg de les pel·lícules.

“L’estructura és senzilla i seguix els mateixos paràmetres en tots els llibres: una presentació de la pel·lícula en el seu context i una anàlisi detallada de la narració, per seqüències, i dels personatges”, desplega el professor. Una fitxa tècnica, fotogrames, la filmografia del cineasta i una selecció de crítiques en premsa tanquen cada llibret.

Este mes de juny, la col·lecció es presentava a València, en un dels temples de la cinefília en la ciutat. La Sala Berlanga de la Filmoteca reunia els instigadors del projecte i un dels seus principals protagonistes, el director Julio Medem. Un dels primers títols de la col·lecció, anomenada amb coherència –editorial i política– Cine de Contrabando, analitza en profunditat l’aclamada Tierra (1996) del cineasta basc, a mans dels autors Daniel i Javier Seguer.

Allí, en el refugi fosc de la Filmoteca, la cita culminava amb la projecció del film, tancant un cercle clàssic al voltant del cine: conversar sobre una pel·lícula que després llegiràs. “El cine és un art col·lectiu, un públic que representa un grup social i eventualment un país sencer. I la llengua, la forma de parlar, genera una identificació entre públic i pantalla”, reflexiona Ruiz Rivas.

Ell es quedà amb el privilegi d’escollir i escriure el títol fundacional de la sèrie. És Roma, d’Alfonso Cuarón, aquella au estranya en l’ecosistema de Netflix que recorria el Mèxic dels anys 70 amb una cal·ligrafia enlluernadora. “La vaig triar, entre altres coses, perquè és una pel·lícula sobre una època que vaig conéixer bé, i d’això tracta també esta col·lecció, d’aportar claus que l’espectador potser no coneix. Llegint el llibre s’entén millor el context social i polític de la història”, explica l’autor. En el seu llibre, Ruiz Rivas inclou el relat de com es gestà el film, una visió aèria que permet comprendre la pel·lícula com un engranatge quasi miraculós.

Confessa Ruiz Rivas que ell no va poder tindre contacte amb el director mentres encarava la monografia. Però altres autors que han participat en la col·lecció sí han tingut eixe privilegi. “Pròximament publicarem ‘Tasio’ (1984), sobre la pel·lícula de Montxo Armendáriz, i en eixe llibre sí que hi ha una entrevista al director sobre la pel·lícula”, apunta el coordinador de la sèrie. Eixe o un altre llibre sobre La Rabia (2008), de l’argentina Albertina Carri, acompanyaran pròximament al tercet de títols ja publicats, que inclouen també l’estudi de Memorias del subdesarrollo, de Tomás Gutiérrez Alea.

La sola existència de la col·lecció planteja una revolució interna en aquell espectador curiós que obri el llibre: detindre el centrifugat diari de la rutina, exposar-se a una pel·lícula sencera i ampliar els seus horitzons amb el seu contingut. “La col·lecció està destinada a un públic molt divers: estudiants de cine, coneixedors de la tècnica, i a tot aquell que se sent cridat per la cinefília”, explica el professor.

Un llenguatge senzill, vocació didàctica i la colossal ambició de tombar a l’individu hiperestimulat de hui en el sofà, regatejar les propostes de les plataformes i rescatar títols que brillen en la memòria universal del cel·luloide. L’ambició d’un professor que es va alçar un dia pensant que el cine en la seua llengua “no era de segundones”. Ah, i barrejada amb el plaer d’assedegar un impuls infantil: col·leccionar.

Àlex Zahinos (València, 1988) és periodista. Ha treballat en mitjans de comunicació com À Punt i en diversos centres culturals i agències de comunicació. És coautor del llibre Créixer sense Maradona.

@alexzahinos