Lucas i Sam, l’esperança intacta

La coneixia del curs anterior i, encara que li havia suspés l’assignatura, ens unia una simpatia mútua cimentada en el silenci. En la no necessitat de dir res quan les coses anaven malament. Ella havia deixat de parlar amb son pare i sublimava el desconcert del cos i de l’ànima amb vestits estrafolaris que l’apartaven de la resta del grup, el refugi deliberat en la puerilitat i episodis d’autolesió que li esgarraven la pell dels braços com si haguera estat lluitant amb un animal invisible. Volia que li diguérem Sam. I, encara que no parlàvem molt més enllà d’això, ens vàrem fer amics a la manera de les amistats britàniques que descrivia Borges, que comencen per prescindir de la confidència i acaben per ometre el diàleg.

Un dia, sense que cap senyal ho anunciara, sense alçar la vista de l’estoig decorat amb dibuixos manga, Sam acceptà llegir en veu alta i respondre algunes preguntes del temari (què sé jo, complements del verb, no té importància). Recorde que tenia la cara plena de brillants de plàstic i que la seua veu va sonar ferma. I que les respostes eren perfectes. Va ser només un instant, una salva brillant llançada pel vaixell Sam en la deriva antàrtica de la seua nit personal. Però va ser important. Algú en el pont de comandament estava decidit a trobar port.

Ara, després de l’estiu, l’he vista molt millor. Ja no semblava una xiqueta de preescolar grandota i maldestra. “Hola, Vicent”, em va dir en el corredor, al costat de la màquina de refrescos. “Hola, Sam”. Vàrem parlar de l’estiu, de la platja, de la família que encara la rebutjava, encara que esta vegada ella ho exhibia com una medalla al valor de ser qui de veres volia ser. I de Cristina (el nom és fictici). “Recordes a Cristina?”. “Clar”, li vaig dir; l’havia tinguda en un altre grup i era una alumna loquaç, contestadora i brillant, ama d’una gosseta beagle anomenada Cala. “Ella no t’ho dirà perquè li fa vergonya”, va anunciar Sam, “però ara vol que li diguen Lucas i és el meu nóvio. Fa tres setmanes que eixim”.

I la cara de Sam. I l’alegria invicta dels 14 anys als ulls. I Lucas. Digueu-li Lucas, perquè han eixit a caçar la balena blanca que rebufa en l’horitzó i ompli de soroll a fosques l’habitació, i ens roba la son i quasi ningú té el valor d’anar a buscar-la. Després vaig arreplegar la meua paperassa i vaig pujar a classe, a començar un nou curs amb l’esperança intacta.

Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com la novel·la Estiu, l’adaptació del Tirant lo Blanch il·lustrat per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta o El mag de Montrose.

@jvmiralles