Neus Castellano: “La Biblioteca García Márquez és un palau del poble”

Com han canviat les biblioteques en els 21 anys que portes en este món? El pla de biblioteques ja estava en marxa llavors i l’objectiu era –i és– que les biblioteques no foren només un lloc d’on emportar-se llibres en préstec. Vam començar a escampar tota una sèrie d’activitats, com els clubs de lectura… Però jo era escèptica amb el bot que hem pegat en la García Márquez: llevar taules i cadires, posar altre mobiliari. Hi ha taules i cadires, i es pot vindre a estudiar, clar, però la idea és que la biblioteca pública ha de ser un tercer espai: no és un lloc de treball ni és ta casa, però t’hi has de sentir còmode.

La millor biblioteca ha de ser alguna cosa més que un contenidor. El primer pas fou diversificar les activitats, no limitar-nos als clubs de lectura, fer alfabetització informacional, tallers d’escriptura… tot enfocat a l’objectiu que el consum de literatura siga també actiu. Per a fer-ho, calia adequar els espais. Pensava que els pufs, les catifes o l’hamaca… quedarien com un atrezzo, però no ha sigut així. La gent ve a llegir, a consultar el fons de Francisco Ibáñez, que era veí del barri, a connectar-se… Al remat passen hores en la biblioteca. Podem dir que el mobiliari ha canviat l’ús de l’espai.

I l’hamaca? Pensava que ningú la gastaria, era com d’ambientació, per García Márquez, però he vist a gent llegir en ella i també alletar. Un dissabte s’acostà una xica i ens va dir: “Perdoneu, però és que el senyor de l’hamaca està roncant”. Jo no l’he gastada, les engronsadores redones sí, ahí sí que he pegat alguna becadeta a voltes. La García Márquez està plena d’elements pensats per a sentir-te a casa. Les catifes o les llànties de sobretaula fan este efecte.

Este canvi com afecta al fons bibliogràfic? Se’ns ha criticat per això. Per a dissenyar esta biblioteca hem posat les prestatgeries més baixes, per a deixar respirar l’espai. Al poc d’obrir la biblioteca es va omplir d’estudiants. En venien molts. Deien que acudien per l’espai. Ací no tenien la sensació d’estar envoltats de prestatgeries. Des de qualsevol punt de la biblioteca veus arbres i la llum natural dona una sensació molt diferent. Tenim menys fons, perquè formem part d’una xarxa interconnectada de quaranta biblioteques. Tenim usuaris que venen amb llibres d’altres biblioteques només a llegir ací.

“Els clubs de lectura són també un instrument contra la soledat”

I com conviviu amb la lectura digital? Encara que ja existia, ha agafat molta força després de la pandèmia i ha vingut per a quedar-se. Tenim clubs de lectura plenament virtuals, que vam fer d’urgència. No volem que substituïsquen els presencials, perquè tenim molt present la funció social de la biblioteca. Una activitat com els clubs de lectura també és un instrument contra la soledat.

Com se situa la biblioteca des del punt de vista urbà i humà? El premi rebut és molt important, però el veritable premi és el regal dels veïns de Sant Martí que portaven anys reivindicant esta biblioteca. És un barri de gent treballadora i s’ha convertit en allò que el sociòleg Eric Klinenberg, que estigué ací en setembre, anomena Palaus del Poble. A vegades hi ha comentaris, i m’he de callar quan els escolte, de gent que s’admira pel fet que una biblioteca d’estes característiques estiga en este barri, i no pel centre. Açò no és fruit de la improvisació. La García Márquez forma part d’un pla de biblioteques que ja pretenia fa vint anys que cada barceloní tinguera una biblioteca, com a molt, a un quart d’hora a peu de sa casa.

Com porteu l’efecte Instagram i Tiktok? Fatal. Em fa patir, sobretot pels que són els nostres usuaris, els veïns. No ha sigut des del  premi, sinó ja des d’abans: venen els turistes de biblioteca, amb el mòbil en mà. Estem pensant com fer-ho. Si posar un horari de visites, fer rutes i preservar espais, uns de més silenci i altres de trànsit…

Per què la literatura valenciana costa tant d’arribar als lectors catalans? Hem de dir que els índexs de lectura són molt baixos, independentment de l’origen dels autors. Alguns fenòmens fan que puntualment es llija més. Tant de bo hi haguera un Noruega cada any, però la producció és la que és. Hi ha biblioteques d’ací que porten autors valencians, puntualment. És una faena de prescripció, de fer que revistes com Lletraferit apleguen ací. Si no férem això, en general, només tindríem best-sellers en castellà. La resta es tasca de les editorials. Hi ha autors com Manuel Baixauli o Martí Domínguez, per exemple, que corren per tots els clubs de lectura de Barcelona.

Óscar Mora (Dolores, 1978) és crític literari, guionista, corrector editorial i contacontes. Col·labora en mitjans de comunicació en paper i digitals ressenyant llibres i fent entrevistes, que és una excusa com altra qualsevol per a dedicar tot el temps que pot a llegir.
@oscarmmora

Fotos Biblioteca © Eva Guillamet / Montse Giralt