GRUPO PLAZA

CULTURA » BAIXAR AL FANG

Quan complir anys és mirar arrere

Cada vegada que complisc anys el cervell ajusta comptes amb totes les persones que he sigut

| 21/09/2023 | 2 min, 21 seg

La ment és especialista en comptabilitat i es posa a fer balanços. Dediquem pensaments al deure i a l’haver, a allò que hem aconseguit i a allò que no. Durant uns instants tornem a aquell moment en què ens imaginàrem majors i amb la vida resolta.

De sempre he tingut la mania d’imaginar-me amb 50 anys. Amb 14 m’aguaitava els futurs 50. Seria escriptor, aniria a festes literàries (saraos) i tindria una casa en un poble on escriuria amb tranquil·litat, assentat davant d’una taula des de la qual contemplaria un bosc i les muntanyes. Entre els 16 i els 18 vaig continuar imaginant-me escriptor i anant a moltes fires i actes on m’enamoraria a tota hora. Als 30 m’imaginava en Alfaguara o Anagrama i escrivint articles per a El País o El Mundo.

El passat 13 de setembre vaig complir-ne 52. Els següents dies me’ls vaig reservar per a treballar menys i disfrutar més. El dijous me n’aní amb la meua dona i una amiga a Barcelona, a la festa de lliurament del Premi Tusquets de Novel·la; el divendres férem camí cap a Vilviestre de los Nabos, un poble de la província de Sòria pel qual passa un Duero adolescent, de postal, amb una ribera verda i exuberant i una remor contínua que et fa la boca aigua.

Estos quatre dies, tant en la ciutat com en el poble, he tirat la vista arrere. M’he vist amb diferents edats i he recordat aquells pensaments visionaris. De tots, estic més a prop del que tinguí amb 14, quan anhelava just la vida d’ara.

Em fa gràcia que la meua primera adolescència siga la que haja encertat.

Ara, amb 52, m’imagine amb 65 i em veig en un poble de muntanya, continuaré escrivint, però cuinaré diàriament. Els caps de setmana vindran alguns amics i amigues i els prepararé arrossos i altres plats de cullera. Em costarà abandonar aquell espai, així que, quan em conviden a un sarao, segurament diré que sí però que no. Passejaré per la serra i de tant en tant m’acostaré al bar a prendre’m un cremaet. No tindré gos ni gat, preferisc el silenci que hi ha quan la meua dona i jo estem a casa i cadascú escriu les seues coses i després, a la vesprada, fem recompte i brota el suro de la botella de vi.

Kike Parra Veïnat (Alzira, 1971) és professor d’escriptura creativa i escriptor. Codirigix l’escola literària Selecta, a València. Els seus últims llibres de relats són Me pillas en mal momento i Ninguna mujer ha pisado la luna.

@kikeparraveinat

next