Quant ens aguanten els fills?

A voltes passen coses que ja sabem que succeiran –fins i tot les hem imaginades i, en la imaginació, creiem superar-les–, però si té a vore amb els fills, oblideu-vos-en: guanya l’adolescència.

Mon fill i jo acabem d’arribar dels Pirineus. Hem passat quatre dies mà a mà, en un poble envoltat de muntanyes. “I de quantes estreles és l’hotel?”. “D’una”. “Mira que ho sabia”. “Va, que he reservat la millor habitació, amb llits grans, terrassa i vistes”. “Hi ha camp de futbol en el poble?”. “Clar, d’herba natural”. “Sí, ja veig, on pasturen les vaques”. “I centre comercial?”. “Com vols que hi haja centre comercial! No hem fet cinc hores en cotxe per a vindre a un centre comercial”. “Ja, però a mi m’agraden les megaciutats…”

I ara què fem? Totes les relacions es deterioren. Tenen els seus moments bons i els no tan bons. Des que soc pare (fa 12 anys), m’he trobat persones que m’han anat dient que vindria l’hora en què mon fill no estaria al meu costat. Però sempre he cregut que no ens passarà mai. En el futur sempre caben fills i filles millors. Li he donat moltes de les coses materials que m’ha demanat; li done explicacions de quasi tot, me les demane o no, fins i tot d’accions que em deixen en mal lloc (i en les quals no hi ha explicació que em salve); li dic que el vull quatre de cada cinc dies. En la part material he fet com mon pare i ma mare, i en l’emocional, com ells no saberen fer-ho. Pareix perfecte. Resulta que no. Guanya l’adolescència. I és roín? Gens.

Durant les sis hores que va durar la caminata per la muntanya, mon fill i jo parlàrem de diversos assumptes (importants). Primer: el futbol, fitxatges, el Llevant i el Madrid. Segon: quant d’oxigen els quedava als ocupants del submarí Titan i què tenia això a vore amb les 700 persones mortes en l’afonament de Grècia. Tercer: per què no pot fer en casa tot allò que vol. Finalment: sexualitat, pornografia… (poca xitxa, perquè “ja m’ho explicaran en l’Institut”).

La vida va de guanyar i de perdre. La cosa entre pares, mares i fills va d’això. Està bé acceptar que és normal anar passant d’una banda a l’altra (i viceversa). Guanyar sempre? Això és de covards!

Kike Parra Veïnat (Alzira, 1971) és professor d’escriptura creativa i escriptor. Codirigix l’escola literària Selecta, a València. Els seus últims llibres de relats són Me pillas en mal momento i Ninguna mujer ha pisado la luna.

@kikeparraveinat