Rafa Ferrero: “Des de Tómbola no hem sigut capaços de fer un programa amb ressò en Espanya”

Rafa Ferrero Francés (València, 1980) és un dels guionistes darrere de TAP Zàping, No tenim trellat, Desenterrats  i un fum de programes que entretenen els valencians. Parlem amb ell de l’ofici de guionista, del futur de la professió a terres valencianes i de com un llicenciat en Filosofia ha acabat guionitzant les campanades de Cap d’Any.

No és molt comú en audiovisuals ser llicenciat en Filosofia… És més estrany encara: vaig estudiar filosofia perquè volia ser arquitecte. En l’institut vaig ser alumne de Salvador Monleón, l’autor, per exemple, de les gàrgoles del Pont del Regne de València, que s’havia deixat la universitat per a vindre a Ontinyent i treballar en el seu estudi. Em va influenciar molt i vaig fer ciències pures. En eixe camí vaig descobrir que el que se’m donava bé era el pensament abstracte i la filosofia. Vaig tindre un altre professor que era com el personatge de la sèrie Merlí: ens provocava, ens feia pensar. Però ja acabant la carrera tenia clar que el que volia fer era escriure. 

I com arribes a guionista? La mateixa setmana que vaig acabar la carrera vaig anar a un curs que donava a la Universitat Ramón Llull Albert Plans, guionista de Plats bruts, sobre sitcoms. Em va recomanar que tornara a València a fer el Màster de guió de la UIMP, que era dels millors que hi havia a Espanya en eixos moments.

Hi ha una imatge romantitzada del que és un guionista. Sí, pareix que som gent que estem tot el dia inventant històries, esperant que arriben les muses, però és una faena com qualsevol altra. Jo mateix vaig tardar uns anys en començar a escriure cine: el primer que vaig fer va ser entreteniment, i el meu treball com a guionista no es limitava a escriure: havia de fer documentació, parlar amb les persones que eixien en el programa, visitar diferents espais, proporcionar opcions als productors, etc. Al final, eixa part que està més en l’imaginari col·lectiu, la part en què es fa servir la creativitat per a inventar històries, es queda molt reduïda segons en quin format estigues treballant.

“La professió de guionista s’ha precaritzat moltíssim en els últims anys”

S’ha precaritzat la professió? Molt, i en els últims anys molt més. Per a fer-nos una idea, a València jo crec que la quantitat de persones que es dediquen exclusivament a escriure guions és menor de cinquanta. Després hi ha uns altres perfils; d’una banda tenim els productors que també escriuen, tenen eixa habilitat, però normalment la seua ocupació principal és la de produir. Després hi ha gent que ho ha fet de manera ocasional, s’associa a l’EDAV –l’associació d’escriptors de l’audiovisual– per a estar al dia de les convocatòries i les ajudes, per a clavar-se en este món, i finalment els qui tenen una professió completament diferent i de tant en tant fan algun treball d’escriptura.

Quina és la particularitat valenciana? Hi ha productors que només aspiren a treballar amb la televisió autonòmica. Eixe és el seu únic objectiu, que és legítim, però crec que és una errada. Mira el que va passar quan va tancar Canal 9. Hi ha un problema de mentalitat, però també de possibilitats. Està clar que si ixes a fer alguna cosa a nivell estatal t’enfrontes amb productores més grans i amb més currículum, però si tu saps fer un bon projecte i treballes bé, pense que t’has d’arriscar. I passa una altra cosa: des d’ací no s’ha fet un projecte, de qualsevol format, que transcendisca València, que tinga ressò en tota Espanya. Això no passa des de Tómbola… Els catalans, els gallecs, els bascos ho han aconseguit, també els andalusos. Ací no ha passat perquè quan estava Canal 9 la qualitat no era un criteri principal, hi havia d’altres més importants, i en esta nova etapa no s’ha aconseguit.

Els guionistes són una espècie d’escriptors curiosos, perquè no solen rebre massa crèdit. En la primera faena que vaig fer, al segon dia em vaig trobar els guions que havíem fet per al primer dia en el poal del fem. En eixe moment em vaig donar compte de què és esta professió. Per descomptat que hi ha ego d’escriptor, però tornem al que hem parlat de la part artística: al final un guió és una part més de l’engranatge d’una cosa major, és una ferramenta, no un treball acabat. Qui dona la cara o dirigix el producte és qui se’n portarà el mèrit. Si el que vols és protagonisme en esta indústria, t’has de fer actor o director. Depén del format: ara estan molt de moda els pòdcasts de ficció, on el nom de l’autor sí que figura destacat, i és més difícil saber qui ha dirigit la gravació o inclús de qui són les veus. Estic pensant, per exemple, en el valencià Manuel Bartual amb creacions com Biotopía o Blum amb Carmen Pacheco, o la presidenta de l’EDAV, María Mínguez, que és l’escriptora d’El sonido del crimen.

“El pòdcast és un camí que encara té molt per descobrir”

Els pòdcasts són una via amb futur? Ara mateix hi ha un boom que no sabem a on ens portarà. Està clar que és un format molt més barat de fer i produir que una pel·lícula o una sèrie, però al mateix temps també és molt més difícil de rendibilitzar. Però és una bona forma de donar eixida a històries que d’altra manera necessiten d’un temps molt més llarg per a vore la llum. No et puc revelar la plataforma ni el contingut concret, però jo mateix estic escrivint un pòdcast de ciència-ficció que va nàixer com a guió cinematogràfic. Durant molts anys he desenrotllat l’idea i tinc clar que produir-la per a cinema seria molt difícil, de manera que així ha trobat la manera de materialitzar-se en forma d’àudio. És un camí que encara té molt per descobrir

Óscar Mora (Dolores, 1978) és crític literari, guionista, corrector editorial i contacontes. Col·labora en mitjans de comunicació en paper i digitals ressenyant llibres i fent entrevistes, que és una excusa com altra qualsevol per a dedicar tot el temps que pot a llegir.

@oscarmmora