Recordes quan jugares la Kings League?

En primer lloc, una esmena al títol i una disculpa, per la confusió. Si participares en la classe de campionat que espenta estes línies i este film, és que jugares més prompte una antiKings o antiQueens League. Tot era semblant: un camp reduït, un reglament pendent de la improvisació i, fins i tot, alguna antiga estrela del futbol arrossegant la seua antiga lluentor per la pista. Però, alhora, era essencialment el contrari, per la seua fisicitat elemental i irrenunciable. Havies d’estar allí jugant, mirant, olorant. Menjant i enamorant-te, també, cada nit d’estiu.

“Jo recordava haver participat en l’equip del meu poble”, apunta Marta Sans (València, 1989). Ella és la codirectora, amb Miguel Garde, de Tierra, un documental que gira al voltant del torneig de futbet que es juga des de fa quaranta anys en el poble dels dos autors, Uclés, en la Manxa, a mig camí entre Conca i Aranjuez, on viuen menys de dos-cents habitants.

“Parlem d’un poble menut, on se suposa que hi ha un ambient més conservador que en les ciutats. I mira, jo era xica i jugava amb els xics sense problemes”, explica l’autora. “En canvi, no podia jugar en el col·legi de València perquè no hi havia equip femení. Ma mare intentà apuntar-me al masculí i no em deixaren. Per això em paregué un acte de justícia fer este documental”, apunta Sans, incidint en l’element igualitari d’aquell fenomen d’estiu que en les últimes dècades del segle XX començà a reproduir-se en tots els pobles de l’Espanya que se n’anava de vacances.

Per altra banda, com mostra el documental, la majoria d’equips d’aquells tornejos estaven i estan formats íntegrament per hòmens. Si hi havia una finestra oberta per a que jugaren les dones era per una qüestió que dominava cada faceta del joc: la indefinició lligada al seu esperit amateur.

»El futbol pot marcar la vida d’un individu o de pobles sencers"

Quan toca eixe punt, Tierra comença a elevar-se com un dron sobre les teulades d’Uclés i es convertix en un relat universal, una oda a l’esport al marge de la indústria de l’espectacle i la ludopatia dels seus governants actuals. Este documental mostra, molt més que els serials patrocinats per les multinacionals esportives del moment, com el futbol pot marcar la vida d’un individu o de pobles sencers.

A Uclés, on es desenvolupa la pel·lícula, el campionat començà a jugar-se l’any 1982, coincidint amb el Mundial del Naranjito. Els jóvens del poble trobaren en una era l’espai idoni on dibuixar el rectangle de joc. La canxa no era tan gran com la de futbol i tampoc complia les mides d’una modalitat encara en bolquers a Espanya, el futbol sala. L’híbrid que desenvoluparen a Uclés i en tants altres municipis es deia futbito o futbillo o futbet. 

Els organitzadors decidien quants jugadors cabien en la pista –set per equip en el cas del campionat de Tierra–, quina pilota era la reglamentària o com es treia de banda. “Era tot a la nostra manera, els de la Kings League no han inventat res amb les seues adaptacions del reglament”, bromeja Sans.

Cada vesprada se citaven en la pista equips de tots els municipis de la contornada i desenes d’aficionats, amb el sopar baix del braç. “És el que més m’agrada del torneig, eixe esperit d’unió. Fa anys m’adoní que hi havia coses que em separaven de gent del meu poble, com les qüestions polítiques, però este campionat és un punt d’unió”, apunta Sans.

El futbet com a catalitzador d’infinitat de relacions, d’amistat i amor, que continuen donant-se cada estiu en este poble que és tots els pobles, i que es diu Uclés. Una narració col·lectiva que trobà un sobtat final feliç en el municipi que protagonitza Tierra. Paradoxalment, no hi havia registres que indicaren que l’equip amfitrió haguera guanyat mai el seu propi torneig. I en el 2022, dies després de l’estrena del documental en el festival de cine del municipi, el combinat d’Uclés s’alçà amb el primer trofeu de la seua història.

Este mes de juny Tierra s’ha tornat a presentar, en este cas a l’espai Filipinas 5 de València. “Estem treballant per tal que el documental estiga en una plataforma digital, però el que realment vull és que s’exhibisca en espais que reunisquen gent, mantenint així l’esperit del torneig”, raona Sans. De nou, el factor cohesiu que marca la diferència en una societat virtualitzada. En l’última projecció, ella va acudir amb una vella samarreta taronja del València CF, logotip de Terra Mítica davant i 7 al dorsal. La mateixa que lluïa en el campionat del seu poble.

Àlex Zahinos (València, 1988) és periodista. Ha treballat en mitjans de comunicació com À Punt i en diversos centres culturals i agències de comunicació. És coautor del llibre Créixer sense Maradona.

@alexzahinos