Reivindicació de Blasco Ibáñez

Escriptor, periodista, polític, viatger, colonitzador, ídol de masses, bèstia negra per als clericals, tradicionalista per als progressistes, menyspreat per uns, exaltat per uns altres, admirat secretament per tots. Aprofitant la publicació en els darrers anys de noves traduccions al valencià d’obres de Vicent Blasco Ibáñez (València, 1867 – Menton, 1928), ací fem un recorregut no tant per la seua apassionant i coneguda vida, sinó de les raons últimes de certa actitud hostil cap a les seues novel·les per una part de la crítica, així com una nova valoració de les causes del seu abandonament del valencià en favor del castellà en la seua obra.

Burgess i Blasco

Per algun lloc oblidat, entre les caixes i la pols, dec guardar una ja antiga entrevista a l’escriptor anglés Anthony Burgess, publicada en un periòdic valencià farà com dos o tres dècades. Del contingut concret de l’entrevista no podria dir moltes coses, perquè s’han perdut entre el temps i l’oblit de massa paraules llegides. Però sí recorde perfectament el titular, damunt d’una fotografia de Burgess (amb el seu aspecte tan inequívocament anglés), en negreta i a quatre columnes: “Blasco Ibáñez es un escritor colosal”.

Supose que, a banda de l’excel·lent olfacte literari de l’autor de Poderes terrenales (1982) i tantes altres grans obres, el seu elogi de Blasco bevia (mai millor dit, en el cas de Burgess) d’un cert reconeixement com a igual, com a escriptor allunyat de capelles literàries i per tant condemnat a les tenebres exteriors, amb dificultats de classificació taxonòmica (eixe confortable refugi tan del gust de certes meritocràcies acadèmiques), probablement massa grans i massa lliures (Burgess i Blasco) per a caure en el parany acomodatici i necessari, si es vol ser un escriptor comme il faut, del grans mandarins de la literatura universal.

La incomoditat castellana 

De Blasco s’ha dit que la seua vida va ser la millor de les seues novel·les. I s’ha dit interessadament en molts casos, com una concessió o rendició in extremis: malparlem de la seua obra però reconeixem, sí, que la seua vida va ser apassionant; matem l’escriptor però el personatge el salvem, això vos ho concedim, i ja aneu bé. Perquè per a certs crítics de la literatura en llengua castellana, l’obra de Blasco tenia (i té) determinats defectes. A saber: localisme, costumisme, imitació d’un model crepuscular del realisme francés (de Zola, particularment), escassa càrrega intel·lectualitzant, precària construcció psicològica dels personatges, etcètera.

Cal afegir a eixe llistat de misèries condemnatòries una condició inevitable, una tara congènita: ser valencià. O millor, en la mentalitat colonial de qui dictaminava i dictamina, levantino. En la consecució del tòpic (soterrar en el qual nosaltres mateixos portem la candela), els ambients de les novel·les de Blasco (les de l’anomenat cicle valencià, probablement les millors i les més conegudes) pequen d’un excessiu exotisme, d’un tipisme en tot cas poc compatible amb els gustos i maneres de la literatura en castellà del trànsit entre els segles XIX i XX. Ja ho va dir Unamuno: “Levantinos, os pierde la estética”. Retret, eixe, que mai dirigiria als ambients humits i rurals, quasi asfixiants, de bona part de l’obra del gallec Valle-Inclán, ni a l’èpica boscosa, boirosa i cantàbrica dels plasmats pel basc Pío Baroja.

» Per a la cultura castellana, massa llum, 
massa flors, massa mar, massa hortes

Probablement, tota eixa mítica (i mística) amb certa aurèola primigènia, fundacional, d’autors com els dos citats fóra molt més assumible des de la centralitat literària (i també política) que marcava Madrid. Però en el cas de Blasco massa llum, massa flors, massa mar, massa hortes ubèrrimes, massa aire italianitzant en un moment d’exaltació (com a inquietant defensa de les desfetes colonials) de les planúries castellanes, d’adustes i àrides reflexions i figures, de sinistres religiositats o costums que per primera volta i gràcies a la modernitat (alfabetització, facilitat de les comunicacions, etcètera) realment s’enfrontaven d’una manera més o menys massiva, deixant en evidència les moltes diferències. I les nostres diferències van caure en el sac del no, i fins ara.

Es podria argüir que també certa literatura andalusa feia, en aquell canvi de segle, ús i abús d’escenaris assolellats, de morals més relaxades, de personatges no tan apegats als ambients convencionals, i no ha patit la mateixa sentència que condemnà a Blasco. Deixant a banda que la millor expressió literària andalusa cau habitualment per la part de la poesia (i també històricament: des de Góngora a Cernuda), els escriptors andalusos, tot i la seua heterodòxia, podien i poden mostrar sense por i amb total tranquil·litat les seues credencials i els seus trets característics: eren i són pata negra. Són l’expressió rebel, raonablement inconformista i diferent (un tòpic més, en realitat) del sud, del seu sud, d’eixe sud necessari en totes les cultures amb vocació de totalitat, el pati de darrere acolorit i feliç on fugir (només temporalment) de la seriositat i saber fer del territori fundacional.

A València, entre la veneració i el desdeny

Per a refutar els anteriors arguments podria al·legar-se el cas d’Azorín, tan valencià com Blasco (de Monòver, en este cas), però que d’una manera clara no només no ha patit el menyspreu sinó que encara és tingut, a hores d’ara, com el que és, com a exemple de prosa preciosista i delicada en castellà, com un orfebre de la paraula, al qual només l’afecten (quan l’afecten) els retrets estrictament literaris. Bàsicament perquè Azorín, a banda de personificar la discreció d’una manera que podríem dir quasi platònica (i ja només per això completament oposada a la figura de Blasco, clarament excessiva en tot el que va fer), va escriure més, per dir-ho així, per a dins que per a fora, com a escrupolós notari d’una vivència íntima i observador i fi anotador de certes realitats, però d’imaginació voluntàriament frenada, sense construir estructures potents i vistoses, cridaneres, que confrontaren mons oposats o diferents. Al remat, literàriament molt estimable, però totalment inofensiu des de qualsevol altre punt de vista. Nihil obstat, doncs.

No va ser eixe, com estem dient, el cas de Blasco. Una certa i evident autosuficiència del conjunt o de bona part de la seua obra (en el sentit de sistema tancat i autònom que funciona, sense necessitar referents exteriors) va implicar això: devocions pròpies i menyspreus aliens. L’atreviment o fins i tot l’arrogància indubtable del personatge va provocar, per una banda, adhesions fervoroses que travessarien generacions, i per l’altra, mirades condescendents i palmadetes en l’esquena que s’han heretat, mimèticament, al llarg de més de cent anys.

És ja una estampa que va perdent-se, però puc recordar encara la presència, en moltíssimes cases valencianes, en aquell moble-altar del menjador, i en lloc de preferència, de les obres completes de Blasco (aquella edició d’Aguilar de tres o quatre volums de paper bíblia), moltes voltes al costat d’una senyera o d’una imatge de la Maredeueta (curiosa companyia pòstuma esta darrera, per cert, per a qui es va dedicar amb notable ímpetu a rebentar els rosaris de l’aurora a garrotades). Eren generalment llars modestes i on la lectura no era precisament una activitat habitual, però aquells llibres actuaven com a tòtem i senyal d’identitat, mostra d’una transversalitat un tant esquizofrènica i un atzucac més en el magma complicat de la valencianitat.

En el pol oposat, per si no tinguera prou amb els obstacles ja mencionats, estava i estarà l’espinosa qüestió de la llengua. El llegat de Blasco patix també l’infortuni (o el pecat, segons els barris) d’haver escrit la seua obra íntegrament en castellà llevat d’algunes narracions juvenils i primerenques. Des de determinades òptiques eixe fet allunya Blasco, indefectiblement, de la consolidació d’una literatura en clau verdaderament valenciana, tot i (o precisament per) haver contribuït com pocs a la construcció d’un imaginari col·lectiu immensament popular, farcit (per degeneració immediata) de tòpics que acabarien tenint vida pròpia i constituiran el corpus d’una valencianitat epidèrmica, senzilla, de base ampla i resultats dubtosos (quan no nefastos) més enllà de les fronteres sentimentals.

El castellà com a horitzó

En l’origen està tot, o quasi tot. Com a bon lletraferit primerenc i apassionat, el jove Blasco, amb l’esperit ple de lectures i de somnis, alça el cap, ataülla l’horitzó i busca un primer cau on refugiar-se i créixer. Serà el que li oferirà Constantí Llombart, fundador de Lo Rat Penat, autodidacta, valencianista pregon i poeta d’espardenya, i de qui Blasco serà fidel i agraït deixeble fins a la seua mort en 1893. De la mà de Llombart, aquell adolescent inquiet i brillant entrarà en el món de la Societat d’amadors de les glòries valencianes, on ben prompte ocuparà un lloc i vorà, en diferents publicacions de l’entorn de l’entitat, el seu nom i la seua obra per primera volta negre sobre blanc, i on començarà la llegenda. Són les narracions en valencià recollides en un breu volum de la col·lecció Garbí de l’any 1967, a cura d’un jove Alfons Cucó.

Aquells foren els inicis literaris i el final d’una concreta opció lingüística. I també el començament, per tant, d’allò que per a bona part del valencianisme polític va suposar una desafecció a la llengua sense pal·liatius i una rendició en tota regla davant del castellà. Crítiques que, per a situar la polèmica en la seua justa mesura, hem de dir que es plantejaren en eixos termes moltes dècades després, amb l’indubtable avantatge de conéixer la brutal repercussió que la figura de Blasco havia assolit. Perquè és inevitable especular sobre quin hauria sigut l’impacte si aquell fogós jove haguera triat el valencià com a llengua definitiva per a construir la seua obra. O quines haurien sigut les conseqüències si aquell home que galvanitzava les masses de la ciutat i de mig país, que va ser elegit diputat fins que es cansà de ser-ho, i al qual seguien i llegien amb devoció messiànica milers i milers de persones (jo mateix puc recordar al meu avi parlant-me de Blasco com ho faria un beat de Jesucrist), haguera escollit el valencià com a instrument polític i literari d’un nou renaixement que només ell hauria pogut encapçalar.

Però no, no va ser així, i les coses són com són i no com voldríem. I en el seu moment ningú (a excepció de Llorente, paradoxalment) li va retraure res. Entre altres coses perquè el procés entrava dins d’una certa –i ben trista– normalitat. En aquella València de la joventut de Blasco, aclaparadorament valencianoparlant pels quatre costats, la llengua de cultura i de prestigi era només el castellà. Interessades estructures polítiques, civils i militars havien anat sedimentant a poc a poc i a colp d’instrucció pública l’anormalitat fins al punt de menystindre el valencià (els mateixos valencians) d’una manera fins i tot inconscient. I quan Blasco, en aquell cau de Lo Rat Penat on havia anat a parar, va trobar-se en una de les dos trinxeres (la dels poetes populars i republicans o d’espardenya encapçalada pel seu mestre, i la dels poetes conservadors o de guant que liderava Teodor Llorente), va tornar a alçar el cap, va ataüllar de nou l’horitzó i va decidir cremar etapes, centrar-se en la seua lluita política i deixar arrere aquelles baralles estèrils, de regust arcaïtzant, de transcendència real ben minsa, dominades (sobretot a partir de la mort de Llombart) per les forces més conservadores, i també deixar, en conseqüència, apartada la llengua en la qual havia donat les seues primeres mostres literàries.

Un llegat titànic, també en valencià

Crec que cal una reconsideració en clau valenciana de la traïció de Blasco. En el moment decisiu d’aquella tria seua, el valencià era una llengua d’una vitalitat oral massiva, però d’unes estructures culturals inexistents o reduïdes, per una banda, a publicacions satíriques i populars, de qualitat literària ínfima, i per l’altra, a aquella torre d’ivori de Lo Rat Penat on convivien (és una manera de parlar), a més de valencianistes sincers com el mateix Llombart i molts altres, una sèrie de carques encantats d’haver-se conegut i de viure en els límits d’aquell cau, i sense més interés pel valencià en molts casos que guanyar flors naturals per a satisfer vanitats que no eixirien mai del saló de casa. Una llengua sense una codificació com calia, d’ortografia variable i dubtosa, tallada en la seua evolució literària natural, sense més referents que el Segle d’Or i un desert de centúries posteriors, amb un sabor per a molts dels seus conreadors entusiàsticament antic, gojós en els arcaismes, sense voluntat real (per al sector dominant) de transcendir més enllà de traure puntualment les velles banderes i declamar somnis de passats de glòria, preferentment evocats en tedioses vesprades de diumenges. Inofensivament encara.

» Ni la culpa ni el fracàs del valencià 
de principis del segle XX van ser seus

Cadascú és ben lliure de retraure-li a Blasco el que vullga. Però més enllà de proferir soflames lleugeres i ben còmodes, no és difícil posar-se en la pell d’aquell jove amb una ambició política, literària i vital absolutament desmesurada, amb pressa per créixer, per viure, per triomfar a tots els nivells, per portar a terme els seus somnis inabastables, cosa que va acabar fent d’una manera clara i rotunda. Tot triomfador té cadàvers a l’esquena, i en això Blasco no va ser una excepció. Que un d’eixos cadàvers fóra el valencià és una pretensió massa atrevida. Ell va atendre –com fan tants, com fem tots– a les seues pulsions, als seus interessos i a tot allò que ell entenia com el seu destí. Ni la culpa ni el fracàs són seus. En tot cas ho van ser de la societat valenciana del seu temps, que més enllà de jocs de saló, flors naturals i englantines no va ser capaç o no li van deixar articular una estructura cultural potent en la llengua del país (o com a mínim unes esperances sòlides) que oferiren als seus fills la capacitat de potenciar-la i fer-la créixer, desenvolupar-la i donar-li l’eternitat que mereix, com qualsevol llengua de qualsevol poble del món.

Per tot això hauríem de soterrar d’una vegada per totes la pretesa traïció de Blasco, i entendre que d’alguna manera fins i tot en això va ser profundament valencià. I ho dic no com a elogi i aplaudiment d’aquella tria idiomàtica, que en realitat era el reflex d’una imposició col·lectiva que ofegava intencions individuals i desorganitzades, sinó com la ferma voluntat de transcendir les circumstàncies adverses i assolir els somnis. I per tot això és tan important i tant d’agrair la revifada en els darrers anys de publicacions de Blasco traduïdes al valencià, com la dels Contes valencians (2016 i 2018) feta apassionadament per José A. López Camarillas i publicada per L’Encobert, o les dutes a terme per l’editorial Companyia Austrohongaresa de Vapors, fent tornar a la seua llengua natural, més enllà dels volts de la història i els peatges del temps, la paraula i les veus que la ment d’aquell tità anomenat Vicent Blasco Ibáñez (constantment alçant el cap, ataüllant l’horitzó i cremant etapes) ens va deixar per a sempre.

Toni Sabater (València, 1969) és advocat, editor, crític literari i autor dels llibres Dies (2013), Ciutat de campanars (2016), Insistències en la llum (2018) i Als peus de la lletra (2021).

@t_sabater