València, dretes, esquerres

Tal vegada per sobreactuació, o per l’excitació ambiental, els efluvis d’unes eleccions porten a conclusions excèntriques. Depenent del guanyador, la ciutat és d’X i ja no és d’Y. Plànols on un mateix color arrasa i és com si, veritablement, haguera arrasat els carrers. Premonicions dràstiques. Profecies definitives. A partir d’ara València serà… Qui guanya, s’ho emporta tot. Qui perd, desapareix.

Un megalosaure de dotze o més metres pujant com un fardatxo gegantesc per Holborn Hill, escriu Dickens en l’inici de La casa desolada. Com si una ciutat nova, immensa, inimaginable, s’obrira pas enfront d’un passat ja enfangat.

Un xicotet avís: creure en els megalosaures és donar-los vida. Si la identitat d’una ciutat –de qualsevol ciutat amb una grandària considerable– és “l’experiència de la diferència”, en paraules del sociòleg Richard Sennett, pareix reduccionista i acomplexat creure que València, esta València, puga iniciar la seua retirada en el recompte d’una nit. De quina manera havia estat construint-se per a que els seus fonaments foren així de lleugers?

Si València fora, tan sols, el resultat puntual d’una administració, estaríem davant la gestió d’un condomini. Enfront de la resignació i les primeres postures acomodatícies, el recordatori de l’urbanista Manuel de Solà-Morales: “la ciutat amb què cada individu s’identifica és un món mòbil, imprecís, sense límits coneguts, però tampoc infinit, on la diferència és la llei de la forma i el funcionament”. 

De 2015 a 2023 els avanços que s’han materialitzat han fet que en el calendari haja transcorregut més d’una dècada, potser inclús un parell. Era la compensació a un rellotge trencat que portava anys de retard. Però va ser abans del 2015, abans que un consistori prenguera la forma de l’energia urbana, quan el rellotge havia començat a canviar d’hora.

Prenem els costums del funcionament gigacapitalista i ballem al seu ritme. Eixa economia en la qual el guanyador s’ho queda tot i que dona peu a poblacions winners, que en conseqüència ho tenen tot, enfront dels enderrocs de les urbs-cadàver que es queden sense res, segons raona Alec MacGillis a propòsit de la geografia que Amazon ha creat als Estats Units d’Amèrica (i prompte en el teu país).

Una bona ciutat ha de ser aquella que siga capaç d’evitar que qui guanye, ho guanye tot.

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director de l’Agència Districte. Col·labora en CulturPlaza i en El Confidencial. És autor de La nova guia de València, Club a la fuga i València, el relat d’una ciutat.

@vicentmolins