Xàrcies i dominació

L’opinió pública mundial es crea hui a través dels 20.000 milions de comptes actius en xàrcies. La seua omnipresència és aclaparadora. Un de cada tres terrícoles té Facebook, per exemple. En uns anys les xàrcies han substituït com a font d’informació i entreteniment els mitjans tradicionals, en els quals, amb independència de l’orientació ideològica, tenien cert valor el matís, la intel·ligència, la credibilitat, el prestigi o la pluralitat. Hui tot açò és ja anacrònic i una de les conseqüències és la polarització del pensament. Qui guanya amb un món de blanc i negre? Per què l’algoritme ens porta cap ahí? On acaba este procés? Patixen una involució la tolerància, el consens o el diàleg?

Estem en un moment històric en què la virtualitat, a cavall de la tecnologia, la globalització i les xàrcies, amera les nostres vides i així ho acceptem fins que una tragèdia, un accident, una guerra o una ressaca ens recorden la nostra tangibilitat i llavors irromp el dolor, per damunt d’egos, vanitats i likes. La gran paradoxa radica en la interacció, cada volta més normalitzada, dels mons tradicional i virtual.

És com El món de Rocannon d’Ursula K. Le Guin (1966; Raig Verd, 2023), en el qual hereus de regnes feudals armats amb espases mitològiques i muntats sobre bèsties voladores conviuen amb sers primitius amb capacitats telepàtiques o antropòlegs que viatgen per la galàxia cartografiant planetes i formes de vida, i que posseïxen aparells de comunicació intergalàctica. Rocannon és un d’ells, capaç d’entendre la diversitat des de la superioritat tecnològica i evolutiva, i esdevingut viatger, guerrer i heroi que protegirà els habitants primitius de Fomalhaut II (alguns ja grans amics) d’una raça d’exterminadors, cegos i sords (i aliens a l’empatia, com tots els botxins).

Líders econòmics i polítics cegos i sords, de rostres i paraules inquietants, ens confirmen, amb les seues praxis diàries, que la vida cavalca per l’Univers a bord de meteorits i que, en la Terra, eixos poderosos són reptilians de V (o de X o Z), defenent un orgull de subespècie que vol convertir-nos en una host de ciutadans acrítics i innocus, disposats a tot a canvi de pa i circ, fins i tot disposats a acceptar de bon grat l’anul·lació de la nostra llibertat. La història de la humanitat, ja ho sabeu, és la història d’uns pocs dominant-ne a molts, cada volta de forma més subtil i elaborada, aspecte que la ciència-ficció ha captat a la perfecció, des de sempre.

Les xàrcies (i les seues fake news) han millorat exponencialment les formes de dominació, menys cruels i més eficaces. No queda ni rastre de cohesió social que amenace el poder. Ni herois de la resistència. És difícil: els escassos enemics de la polarització (i del poder omnímode, per tant, que l’alimenta) són acusats d’equidistants i, com a tals, desautoritzats pels qui es passen el dia davant de la pantalla.

I així és com apleguem a la conclusió habitual: la banca sempre guanya. El verdader progrés és, al remat, esta rància tradició.

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit i Valencia Plaza. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati.

@FelipBens