A la caça del 'wintersun'

Són les 16:38 de la vesprada i és de nit. La temperatura màxima de hui ha sigut de 6º. La situació s’allargarà quatre o cinc mesos més. Davant d’esta perspectiva, només hi ha dos opcions: l’acceptació o l’avió. Els anglesos combinen les dos. Mentres s’afanyen a decorar els seus bonics jardins per al Nadal (dies estranys on es barregen carabasses de Halloween i els primers arbres amb boles brillants i rens de bombetes led), preparen les maletes per a la seua escapada d’hivern. Van a la cacera del wintersun, el sol d’hivern.

És un fenomen que no havia observat fins ara dins de la meua classe social i lloc d’origen. A València, qui pot, en hivern se’n va a la neu. Encara que siga a Valdelinares. Busquem el fred (els que opten pel Carib no es troben entre el meu cercle d’amistats). Ací a Anglaterra, com en tant altres països del nord d’Europa supose, el costum (i dic costum perquè realment està completament normalitzat des de fa dècades) és anar a les Canàries, Benidorm o Xipre. Durant els mesos foscos i freds de l’any, jaquetes de plomes i sandàlies amb calcetins es barregen per les terminals amb els qui se’n van als Alps amb esquís.

Havia sentit parlar del fenomen de la busca del wintersun abans, però mai ho havia viscut de primera mà. En un país on es distingix fortament entre classe treballadora, classe mitjana i classe alta, el wintersun és una de les tradicions més democràtiques. Ahí estan programes com A Place in the Sun per a difondre-la. Està clar que no és igual un vol a Magadascar que a Benidorm, però el concepte és el mateix: fugir del fred.

Les barreres socials s’esborren en un vol barat cap a Malta un matí de novembre. Tornant precisament d’allí esta mateixa setmana, una passatgera em demanà que li passara el seu “El Vi”. Em va costar un microsegon associar les inicials LV a una bossa marró (prou coenta, he de dir) de Louis Vuitton que hi havia al meu compartiment superior. Què voleu? Era un vol de Ryanair a les 5:45 del matí. Estava totalment fora de context.

La manca de la cobejada vitamina D no entén de classes socials. Necessitem els rajos de sol que escalfen els ossos i l’ànima. Tal vegada està malament per qüestions climàtiques i ambientals, però no sabeu quin bé li ha fet a la meua salut (més mental que física) banyar-me en el Mediterrani a 27º en este obscur i fred novembre (en Anglaterra, sí). Llarga vida al sol d’hivern.

Maria Bonillo (València, 1988) és periodista i viu a Anglaterra. Ha treballat en Levante-El Mercantil Valenciano i en programes de ràdio com Focus, d’À Punt. Ha publicat el llibre Ventres sota custòdia (2022).

@mbonillo1