Adrià Jaén: “El nostre poble, unit, ha d’acompanyar el valencià cap a l’eternitat”

Treballa la llengua en À Punt, on també exercix com a divulgador en la secció L’Apuntador. En una època de crispació i polarització, ell es mostra obert i disposat a parlar amb tot el món per a fer del nostre tros de terra un lloc millor. El seu nom i cognoms reflectixen el mestissatge d’un poble acollidor i alegre, com se n’han parit ben pocs.

Qui és Adrià Jaén i Cuenca? Soc un enamorat del poble valencià. La meua família materna és de Benimaclet de tota la vida i la paterna vivia en el Cabanyal, provinent, com passa en tantes famílies valencianes, de la província d’Albacete, d’Hellín. De la meua família m’ha agradat sempre la diversitat. Hem sigut una casa totalment bilingüe: el valencià és un regal de la banda materna i el castellà de la paterna, i la convivència entre les dos llengües ha sigut enriquidora. Fins i tot ma germana, que és filòloga anglesa, ha introduït l’anglés en els últims anys.

D’on et ve la passió per les llengües i el valencià? Com deia Fuster, tinc una passió noble fins a l’obsessió… Em fascina el ser humà, la nostra espècie, i mira que sovint som imbècils! Trobe que la nostra existència és un miracle i la llengua és la nostra manera rudimentària de desxifrar-lo. La meua passió per les llengües naix del llatí. Es molt trist que ningú el parle en la quotidianitat. No ho he superat encara… Per això m’espanta molt la mort d’una llengua i el silenci que comporta. En el cas del valencià, prenguí consciència de com d’important era per a mi en constatar que, de les dos llengües que parlava a casa, n’hi havia una que no podia emprar amb normalitat en molts àmbits de la vida.

Tenim un problema amb la diversitat lingüística? I tant! A Espanya és un problema que ve de l’intent borbònic de copiar la centralització francesa i que s’agreujà molt amb el franquisme. Quan fins i tot la bandera espanyola és un problema, hi ha alguna cosa que no funciona. Dins d’eixe problema identitari, crec que estan les persones que veuen Espanya com és i estan les persones que viuen en la caverna de Plató. Jo, que em considere un valencià de soca-rel, veig Espanya i me l’estime per com és: plurinacional, rica i diversa. Ara bé, el relat que impera és l’altre, el de la caverna: una, grande y libre. Per a mi, des de la meua valencianitat és des d’on es projecta el fet de ser espanyol. I diré una cosa que potser cou: qui ataca el valencià i la cultura valenciana ataca Espanya, la de veres.

“El poble valencià mereix tindre una visió autocentrada” 

Quina opinió et mereixen els debats recents sobre llengua i identitat? Hi ha gent instal·lada en debats ficticis. És obvi que el valencià i el català són la mateixa llengua, però no entenc la polèmica creada amb la doble denominació. Els valencians li diem valencià a la llengua que parlem des del segle XIV. Negar la realitat és tornar-se a instal·lar en la ciència-ficció. La doble denominació valencià/català és positiva per a tots i respecta la nostra història i la nostra manera d’entendre el món. Per què això a Catalunya no acaba d’agradar? El problema identitari ací el tenen ells i partix d’una desconeixença profunda de la realitat valenciana. No es pot estimar una cosa que no es coneix, i per això convide tots els nostres veïns catalans que vinguen a València, la gaudisquen i la descobrisquen. El poble valencià mereix tindre una visió autocentrada, perquè som una nació. I alhora, sobretot, mereixem tindre uns polítics que estiguen a l’altura i respecten les nostres institucions.

Després del canvi de govern i en un context de globalització, com veus el futur del valencià? El futur del valencià serà el que vullga el poble valencià i per al nostre poble és molt important que tinga futur. Sempre em pregunte: què passarà d’ací 500 o 1.000 anys? Com jutjaran les nostres accions? Les llengües no són eternes, totes moren, però una cosa és una mort per evolució i una altra és una mort trista i el silenci que se’n deriva. No puc comprendre com no hi ha un consens majoritari en la societat valenciana per a protegir el valencià. L’altre dia visitava l’església de Sant Mateu, al Maestrat. Me la mirava i desitjava de cor que eixa bellesa fora eterna. I em passa igual amb la catedral de València. Així assolim l’eternitat els humans: conservant la bellesa que hem creat. El valencià és un patrimoni immaterial però tan gran com qualsevol catedral. És el poble valencià, unit, qui ha d’acompanyar-lo cap a l’eternitat.

Jordi Sarrión-Carbonell (Énguera, 1998) és periodista i politòleg. Ha dirigit la revista Mirall i ha col·laborat en revistes i diaris com El Temps, Contexto y acción o El País.

@jsarrion_