Il·lustradora i tatuadora, ha signat les portades d’àlbums musicals o llibres com El Princepet i Aitana Torrent
En un temps en què ja pots deixar que et tatue una màquina o encomanar-li la il·lustració a una intel·ligència artificial, Alba López Soler (Benissa, 1987) reivindica l’indefugible factor humà en els treballs creatius. Ens rep en el seu taller per a contar-nos com és la faena d’una il·lustradora.
Quan descobrixes que eres il·lustradora? Ho soc des de sempre, perquè dibuixar, pintar, és quasi una necessitat per a mi. I crec que per a tots. Una de les primeres coses que fan els xiquets és agafar un color i pintar. En acabant eixa inclinació la pots desplegar o no, però l’atavisme el trobem en tots els xiquets. El problema és que conforme anem creixent este aprenentatge es va reduint i es va substituint per altres coses. Quan et fas una miqueta més major, a l’escola ens diuen “No pintes, estudia”. Per a mi, el premi per acabar el deures prompte era poder copiar el dibuix del llibre.
I qualsevol pot dibuixar? Clar, moltes vegades es diu que per a les disciplines artístiques s’ha de nàixer. Jo no ho crec, encara que és obvi que hi ha persones que tenen un talent natural, un do, no sols per a dibuixar, sinó per a altres coses. A mi no m’agrada que em diguen: “És que tu tens un do per a dibuixar”. Jo els mostre els primers dibuixos i els compare amb els d’ara per a que en vegen l’evolució. Si tinguera un do no hauria de treballar tant per a dominar la tècnica, que al remat és una de les coses més importants.
I com decidires mamprendre un camí que no pareix gens fàcil? Vaig dubtar molt perquè sabia que és un món molt difícil per a guanyar-se la vida. Però vaig tindre molt de suport del meu entorn i finalment vaig fer Belles Arts. Mentres estudiava, vaig anar trobant l’estil i la tècnica que més m’agradaven i que més connectaven amb mi. És una faena artística, però no deixa de ser una faena, al cap i a la fi, i has de buscar on encaixa el teu art. Vaig pensar que la il·lustració era la millor manera de fer que els meus dibuixos pogueren estar en qualsevol format i suport. Després va vindre el moment de buscar els espais en els quals podia trobar lloc la meua proposta. Com dic, al remat és un treball que t’ha de donar de menjar, no un hobby.
.
Què és més important? Dominar la tècnica o trobar un estil propi i reconeixible? Per a cada professional és diferent, però jo crec que és important partir d’una estètica a la qual et vullgues acostar, un univers visual, artístic, temàtic… i després vas explorant les tècniques amb què sigues capaç de plasmar-ho millor. En el meu cas, soc fidel a la llapissera. Des de ben prompte jo sabia què volia fer i he anat provant i depurant la tècnica per a saber com fer-ho. Després tu mateixa has de saber fer-te un lloc. Per exemple, en els meus primers passos vaig proposar a molts xicotets negocis un redisseny dels seus logos, de la seua identitat, cap a un imaginari que tinguera a vore més amb el món de la il·lustració.
Quantes hores de preparació té cada dibuix dels que fas actualment? Depén de molts factors, com la composició, els elements… però darrere de cada treball sempre hi ha moltes hores de busca de referències. En el meu cas, primer visualitze una imatge, i després puc estar un dia sencer provant quines encaixen en el lloc on vull arribar.
Què passarà amb els il·lustradors com tu i la intel·ligència artificial? Em fa molta por, perquè al final és una amenaça molt gran contra els oficis. De tota manera, el factor humà no es pot substituir. Per exemple, ara hi ha màquines que tatuen, però no deixen de ser impressores sobre pell. Quan algú ve al meu estudi, valora el disseny particular, poder raonar amb mi i que hi haja un contacte directe. Eixa experiència no es pot substituir amb una màquina. Als escriptors vos passa igual: una intel·ligència artificial pot fer un text formalment correcte, però hi ha una part en els treballs artístics que no es pot reproduir.
Es pot bastir una carrera artística des d’un lloc tan allunyat de les grans ciutats com Benissa? Tenia clar que volia tornar ací. Ací estan les meues arrels, la gent que vullc i no em cal molt més per a ser feliç. En l’època d’Internet, des de la perifèria dels grans nuclis urbans es tenen pràcticament les mateixes oportunitats.
Óscar Mora (Dolores, 1978) és crític literari, guionista, corrector editorial i contacontes. Col·labora en mitjans de comunicació en paper i digitals ressenyant llibres i fent entrevistes, que és una excusa com altra qualsevol per a dedicar tot el temps que pot a llegir.