La coronació de Carles III deixa escenes d’un país en crisi, dividit entre boato i desafecció
Fa unes setmanes vaig viure un dels moments més fora de context dels que he tingut des que visc a Anglaterra. Anàvem de camí al bosc a disfrutar d’un dia assolellat (la primavera és meravellosa, després del llarg i gris hivern), quan entropessàrem amb un carrer tallat. “Estaran fent obres”, pensí. L’estat de l’asfalt és lamentable, símbol de la crisi que viu el país. Però no. Hi havia un grup de veïns tallant el carrer i dinant a la fresca.
Era una imatge que ningú havia vist mai ací en setanta anys, des de l’última coronació. La vida es fa de portes del pub o dels jardins privats cap a dins; les expressions de comunitat es reduïxen a espais i esdeveniments culturals o esportius. El passat estiu arribàrem dos dies als 40º i no vaig vore ni un veí baixar una tauleta al carrer per a no morir asfixiat dins dels pisos, preparats per a, precisament, retindre la calor durant els hiverns.
Ha hagut d’aplegar una coronació històrica per tal que els anglesos coneguen el goig de tallar un carrer, parar una taula i plantar unes papes i olives enmig (els cacaus del collaret no s’estilen ací). Era part del programa de festejos del cap de setmana en què, finalment, Carles III i Camila portaren l’ansiada corona de dos quilos d’or fos i joies espoliades.
La tendra escena del bosc em transportà als sopars a la fresca en el passeig de la Malva-rosa i el Cabanyal, o les festes patronals de qualsevol poble valencià. A l’estiu. Les tellines que feia el meu iaio, el pa del seu forn propi que duia ma tia, el meló d’Alger comprat en la carretera de la Pobla. Pense en l’entrepà de pisto i l’embotit de Massamagrell encara amb el jersei de llana posat. Ja queda poc. La Mediterrània em crida.
A quilòmetres d’estos nostàlgics pensaments, un bon grapat d’anglesos ha viscut la coronació no només amb indiferència, sinó amb desafecció i cabreig. El boato ha costat vora 100 milions de lliures, xifra feridora per a un país submergit en la crisi del cost de la vida.
La coronació ha deixat una imatge convertida en símbol: el carruatge daurat, ostentació d’un passat gloriós, circulant per damunt de taques d’arena banyada (va ploure durant tot el dia, el karma, diuen), col·locada per a reomplir les vergonyes: un asfalt amb més forats que les arques públiques, on diuen que no hi ha diners per a carreteres ni escoles.
Maria Bonillo (València, 1988) és periodista i viu a Anglaterra. Ha treballat en Levante-El Mercantil Valenciano i en programes de ràdio com Focus, d’À Punt. Ha publicat el llibre Ventres sota custòdia Històries de l’esterilització forçosa a dones amb discapacitat (2022).