El túnel verd

Va ser com eixos somnis que recuperes impensadament, com una revelació que sorgix no se sap d’on i de la qual no havies tingut constància durant la vigília, però que en rescatar-se reconeixes a l’instant com part del somni, i que mai fins a eixe moment –dies, mesos o anys després d’haver-ho somiat– s’havia manifestat en les hores despertes.

Fa només una setmana motius laborals em van fer caminar a primera hora del matí els carrers que envolten el vell Mestalla, tot eixe barri d’exposicions, ombres familiars i perduts olors de tabac, un espai que em resulta –habitant obstinadament dinàstic de l’altra banda del riu– tan llunyà i al mateix temps tan pròxim per moltes raons. I l’atzar o la casualitat decretaren que fora en un d’eixos dies d’abril que es repetixen com una promesa eterna de felicitat, quallada de signes que anticipen l’estiu. Llavors, en eixir a Blasco Ibáñez, com una il·luminació tornà el record que creia perdut (perquè en realitat estava amagat i mai el reconeixia ni el pensava ni el tenia present, com aquells somnis oblidats, anestesiats, potser reprimits).

El record el provocà el mateix túnel de verdor que recuperaren els meus ulls emocionats, després de tant de temps, en un altre món, en una altra vida. Perquè tot va ser exactament –almenys durant uns segons– com trenta anys abans, com quan aplegava a la Facultat a aquelles mateixes hores –el cor i el cos tan jóvens– i, abans d’entrar, em cridava tant l’atenció eixe túnel verd, sense final aparent (com un escorç interessat), format per les branques i les fulles tendres dels arbres, tintades d’un verd primerenc i intens, acabat de nàixer. Era un túnel que jo mirava i imaginava acabant en la mar, i al qual la meua mitologia particular equiparava a aquell altre de què em parlava el iaio, el que ell pogué contemplar de xiquet, format pels arbres que vorejaven el Camí del Grau (eixe sí, fins a la mar), d’ombres gegants i llegendàries, que evocava com part d’un somni bell i perdut.

L’altre dia tornaren per uns instants –com il·luminacions successives entre l’estupor, la satisfacció i la pena– la meua respiració exacta d’aquelles hores de fa mil anys, l’atmosfera i la llum, la vida com un festí per davant, la fascinació en mirar cap a dalt i cap a la improbable mar, el túnel com un cel protector, inexpugnable, fins i tot el tacte reconegut de la carpeta o el llibre que en aquells dies portava, abans d’entrar a classe.

Toni Sabater (València, 1969) és advocat, editor, crític literari i autor dels llibres Dies (2013), Ciutat de campanars (2016), Insistències en la llum (2018) i Als peus de la lletra (2021).

@t_sabater