GRUPO PLAZA

literatura » 

Els hòmens que no amaven a Irene Solà

Reivindicació, des de la literatura i des del feminisme, de l’escriptora, que té novel·la nova

| 05/10/2023 | 3 min, 2 seg

Poques coses en les últimes èpoques de compulsió lectora tan ben parides com l’obra d’Irene Solà. I ho dic així, amb la boca plena, com s’han de dir les coses de les quals estàs convençuda. La seua prosa rellisca i esvara per la costera avall d’un lèxic infinit, acurat i precís, que fa ballar de línia en línia amb un ritme i una cadència hipnòtiques, sense descans ni treva, però també sense resultar pedant ni farragosa. Simplement, tot està on ha d’estar. Però sobretot, sobretot, Irene Solà trenca totes les convencions narratives a què estem acostumades i traspua una imaginació que fa pensar en quina classe de món interior té, que rebenta el motle i fa coses d’una enorme riquesa i originalitat.

Que una cosa agrade a molta gent sol provocar-me sensacions ambivalents, amb una desconfiança involuntària que deu semblar-se a l’esnobisme i que em fa certa vergonya, però crec que en este cas el seu èxit és de justícia poètica, per improbable. No és gens habitual que textos així, que demanen tota l’atenció del lector, captiven masses lectores. I si amb Canto jo i la muntanya balla (2019), la narrativa ja rodava com l’oli del setrill –amb independència de la història per moments, pel pur plaer de la paraula precisa i el delit sensorial de la bellesa en els mots–, amb Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (2023) la meravella es multiplica, amb un argument més tangible i una atmosfera del tot màgica. Però, alhora que ens captiva a molts, és normal que l’obra de Solà no agrade a altres. Faltaria. No a tots els agrada la música barroca, els animals de companyia o Tarkovski, però no posarem en dubte la vàlua de Bach, els cocker spaniel o el pobre Andrei.

Moltes de les crítiques rebudes per Solà fan pensar que hi ha una manera de fer, que s’estén entre els hòmens de mitjana edat, com un virus incubat en el patriarcat. Podríem dir-li la síndrome del vencedor i vindria a ser l’antítesi de la síndrome de la impostora, que ja sabem que és una constant entre la població femenina que ens coarta de maneres impensables. Eixa síndrome que m’he inventat respon a una posició de poder i de complaença a la qual estan ben avesats, que els permet menysprear i infravalorar treballs que, agraden o no, mereixen tot el respecte, i inclús uns altres que estan a anys llum de les seues pròpies capacitats. L’actitud recorda el senyor amb el botó de la camisa tibant a l’alçada del melic, repenjat en la cadira, que explica com aquell futbolista, màxim golejador que no arriba als 30, ha perdut pegada, està vell. O els comentaristes de proves gimnàstiques que, amb evident plaer, remarquen qualsevol mínima errada des d’una hipotètica talaia de superioritat i expertesa. No sé, posa’t i fes-ho tu, valent.

Magda Simó (la Jana, 1981) és periodista i escriu des que en va aprendre. Professionalment, s’ha especialitzat en comunicació corporativa i institucional i es dedica sobretot a l’àmbit cultural. És coautora del digital cultural A Cau de Lletra i fa la secció literària del mateix títol a la ràdio d’À Punt.

@miss_mgd

next