Els orígens del futbol a Alacant

El primer contacte amb el futbol en les rodalies d’Alacant va ser el 28 de maig de 1900. Aquell dia va tindre lloc un eclipsi total de sol que va dur a Santa Pola, un lloc idoni per a l’observació del fenomen, una expedició d’astrònoms britànics. Van arribar a bord de la nau HMS Theseus i van instal·lar un observatori a la platja. Durant una estona d’esplai, la tripulació va improvisar un partit de futbol a l’arenal, que va ser narrat per El Liberal en els termes següents: “Els mariners d’este preciós vaixell es trobaven jugant al foot-ball, violent exercici que realitzaven amb una gran pilota de goma, valent-se per a jugar-la del cap i dels peus, amb prohibició absoluta de les mans i els braços”.

Dels primers partits a l’Alicante Recreation

Poc de temps després este esport arribaria a Alacant, una ciutat que als inicis del segle XX comptava amb poc més de 50.000 habitants. La seua introducció la devem a José Muñoz Gomis, professor de gimnàstica en l’Institut de Segon Ensenyament i delegat en Alacant de la Federació Gimnàstica Espanyola. Muñoz va obrir un gimnàs higiènic per a difondre l’activitat física entre la població i, més avant, mitjançant una subscripció popular, un camp de jocs on practicar una gran varietat d’esports. Inaugurat oficialment el 4 d’abril de 1903 en un solar ubicat en l’Esplanada, va ser el primer lloc de la ciutat on es va jugar a futbol. El terreny, de 100x27 metres, estava tancat amb un mur de pedra de 2 metres d’alçària i estava previst que tinguera graderies per al públic, però l’elevat cost del lloguer va fer que finalment, en novembre de 1903, es traslladara a dos noves ubicacions: una davant del passeig del Dr. Gadea, per a jugar a tenis i croquet, i una altra, més gran, a Benalua/el Baver, dedicada al futbol, el criquet, les carreres i les marxes gimnàstiques.

Però abans de la iniciativa de José Muñoz ja es practicaven altres esports moderns a Alacant, com ara el rem, el ciclisme i el tir. El primer va estar impulsat pel Club de Regates, fundat en 1889 i que un any després ja ostentava el títol de reial. Quant al segon, en 1897 la ciutat ja comptava al barri de Benalua amb un velòdrom de ciment de 250 metres, El Rayo, i amb una societat esportiva, el Club Ciclista Alicantino. Pel que fa al tercer, el tir al colomí ja es documenta en 1881, a la partida de Sant Blai, i la Sociedad del Tiro Nacional comptava amb una sucursal a Alacant ja en 1900, l’any de la seua fundació.

En els primers partits de futbol disputats al camp de jocs s’enfrontaven equips que es diferenciaven amb els colors de la bandera d’Alacant, blanc i blau. Molt prompte, en 1904, es va crear un club de futbol, l’Sportmen’s Club Lucentino, dirigit pel mateix José Muñoz. Però no va ser fins a 1908 quan es va fundar el primer gran club alacantí, integrat per membres de la classe acomodada de la ciutat, el Club Athletico Alicante, presidit per Enrique Carey Wallace i que de seguida va canviar el nom pel d’Alicante Recreation Club. Carey, un sportman que practicava rem, futbol i tenis, va ser un dels pioners que havien participat en els primers partits de 1903. La premsa afirmava que havia sigut campió de futbol a Anglaterra i també se li atribuïx l’arribada a la ciutat dels primers uniformes. El Recreation tenia camp propi, ubicat junt al carrer Maisonnave, prop de l’actual estació d’Alacant Terminal, on els alacantins van poder assistir a un partit contra l’Athletic Club de Madrid en gener de 1909. Poc després, el 19 de març, la ciutat rebria la visita del Foot-ball Club València, en la que va ser la primera eixida fora del cap i casal del club dominador del futbol valentí en els seus inicis.

En juny, els de jersei blanc i calçons blaus van representar Alacant en el torneig de futbol de l’Exposició Regional Valenciana, on es van enfrontar al FC Cabanyal i, de nou, al FC València. I en octubre es van fusionar amb l’Sportmen’s Club Lucentino, els socis del qual van passar a formar part del Recreation. Els seus últims partits de nivell els van enfrontar a l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo, en febrer de 1910, i al Murcia FC un mes després. Este partit, guanyat pels alacantins per un escandalós 1 a 16, es va disputar en un escenari insòlit: la plaça de bous de Múrcia, ja que el club murcià no disposava de camp de joc.

El Lucentum i els altres

El següent club important va ser el Lucentum FC, creat en 1910, any de la desaparició del Recreation, club amb què compartia colors. Des dels seus inicis va ser un club de nivell, reconegut per altres societats esportives valencianes com ara el Llevant FC, que el va convidar a disputar un partit al camp de l’Exposició en març de 1911. El reglament de l’entitat lucentina es va aprovar en novembre de 1910 i en 1912 es va inscriure en la Federació Valenciana de Clubs de Foot-ball (constituïda en 1909) i en el campionat valencià de la temporada 1912-13, juntament amb sis clubs de la ciutat de València (Hispania FC, Rat Penat, Deportivo Español, Sagunt FC, Regional FC i Eureka FC). El Lucentum, però, va tindre nombrosos problemes per a comptar amb un terreny de joc estable al llarg de la seua existència.

En un primer moment disputava els partits al barri de Benalua. En 1913 va aconseguir permís de l’Ajuntament per a utilitzar com a camp provisional uns terrenys a la plaça de la Independència (l’actual plaça dels Estels), que estava en projecte. Un parell d’anys després el club va instal·lar un nou camp de futbol al Pla del Bon Repòs, a l’esquena de la fàbrica de tabacs, que va ser inaugurat a finals de 1915. Eixe any va tindre lloc una certa expansió del futbol a la ciutat, ja que començà a fomentar-se tant en l’àmbit militar, amb la formació d’un equip del Regiment de la Princesa, com en l’escolar, amb la creació de l’Sporting FC, el club de les escoles salesianes, equivalent al Sagunt FC de València. Tant el Regiment de la Princesa com l’Sporting disposaven d’un terreny de joc propi, un fet poc habitual en la ciutat.

Els esports guanyaven presència en la premsa diària, cada vegada més implicada amb el futbol, una disciplina que començava a despertar passions i que ja practicaven persones de tota condició social. Així, el Diario de Alicante va organitzar un campionat local en què van participar cinc equips: l’Athletic Benaluense Club, el Regiment de la Princesa, Los Once, Los Exploradores i el Lucentum FC. Lògicament, els lucentins, molt superiors, no van tindre problemes per a guanyar. Amb tot, en els dos anys següents, 1916 i 1917, contràriament al que es puga pensar, no es va arribar a consolidar plenament la pràctica del futbol a la ciutat. El Lucentum disputava molt pocs partits i, de fet, va ser acusat de passivitat.

Paral·lelament naixien entitats menudes, sense camp propi, algunes de les quals no arribaven ni als vint components i anaven desapareixent quasi tan ràpid com s’havien creat. És el cas del Club Velocidad-Resistencia, Unión Deportiva Alicantina, Ipipí Club, Ascensius et Descensius, Club Deportivo o Pesquera Club. En 1918 el metge Demetrio Poveda encapçalà un moviment que pretenia agrupar totes les societats esportives d’Alacant en una, per a formar un gran equip i que tornaren a la ciutat els enfrontaments amb grans clubs forans. La premsa de l’època calculava que l’entitat resultant de la fusió podria arribar als 400 socis, però la iniciativa no va prosperar perquè el Lucentum no volia renunciar al seu nom i pretenia absorbir tots els altres clubs.

El camp de la Florida i la Federació Llevantina

El gran impuls al futbol alacantí, en tot cas, el devem a la família De la Viña. L’sportman Casimiro de la Viña havia estudiat a Barcelona, on havia sigut testimoni directe de l’auge dels esports. En tornar a Alacant va decidir actuar davant la desídia de l’Ajuntament, que mai havia fet res per a solucionar la manca d’un estadi que estiguera a l’altura de la ciutat. Son pare Prudencio, un industrial d’origen asturià, va costejar la construcció d’un gran camp al barri de la Florida i el va posar a disposició del Lucentum FC. Inaugurat en gener de 1919, la temporada 1923-24 comptava amb una capacitat per a 11.000 espectadors.

Un estadi tancat era bàsic per a obtindre beneficis que garantiren la viabilitat de la societat propietària. Fins a aquell moment, la falta de recintes per a disputar partits havia sigut un problema recurrent per als clubs alacantins. L’estadi de La Florida/La Viña seria utilitzat fins a 1974 i va ser clau per tal que el futbol es convertira en un fenomen de masses a Alacant a partir de l’inici de la dècada de 1920. Va ser en aquell moment quan va tindre lloc la verdadera eclosió del futbol alacantí, amb nombroses societats que disputaven partits totes les setmanes i una gran presència en les pàgines dels diaris, que va desembocar en la creació de setmanaris esportius.

Però tornem a 1919, un any clau tant per al futbol alacantí en particular com per al valencià en general. La iniciativa de l’Agrupació de Periodistes Esportius d’Alacant, encapçalada per José Agulló i Enrique Picó, va permetre la creació de la Federació Llevantina de Clubs de Foot-ball, aprofitant la vacant que havia deixat la Federació Africana, una federació de vida curta que tenia la seu a Melilla. La nova federació es va dividir en dos seccions: la nord, amb clubs de Terol, Castelló i València; i la sud, amb societats d’Albacete, Alacant i Múrcia, i va tindre com a primera seu la ciutat d’Alacant. El guanyador del campionat organitzat per la nova entitat tindria dret a participar en el Campionat d’Espanya, cosa que no ocorria amb la Federació Valenciana. Eixe mateix any, a més, sorgirien dos nous clubs amb orígens ben diferents i una evolució asimètrica.

El Natació Alacant i l’Hèrcules

Una de les entitats nascudes en 1919 va ser el Club Natació Alacant, impulsat per l’esmentat Casimiro de la Viña, que amb anterioritat havia intentat crear una secció de natació forta en el Lucentum FC, però que finalment va optar per fundar un nou club específic. La seua creació va ser anunciada amb tota classe de detalls en la premsa i de seguida es va convertir en un club multiesportiu en què el futbol va eclipsar la majoria de les altres disciplines (la natació i atletisme, fonamentalment). El Lucentum, de fet, va desaparéixer aquell mateix 1919 i el Natació es va convertir en el titular del camp de La Florida, on els alacantins van assistir per primera volta a partits amb grans societats tant estatals com internacionals.

Els nadadors van passar dels setanta socis que hi havia en octubre de 1919 als mil de la temporada en què van aconseguir el seu major èxit, el campionat regional de 1923-24, quan van guanyar al potent Gimnàstic FC de València. La victòria els classificava per a disputar el campionat d’Espanya, en el qual es van enfrontar al Reial Madrid en quarts de final. Des d’aquell moment, però, el Natació va entrar en una trajectòria descendent que va desembocar en la seua desaparició en 1927, fonamentalment a causa de deutes i sancions federatives.

L’altre club nascut llavors va ser l’Hèrcules FC, que es va originar des de la humilitat, sense cap anunci en premsa, a partir d’un grup d’amics, comandat per Vicent Pastor. Els herculis, com se’ls denominava en aquells temps, no tenien camp propi i havien d’entrenar al carrer, a prop dels desmunts de l’actual plaça dels Estels. La seua primera aparició coneguda va ser en juny de 1919, quan va guanyar la Copa Excelsior, un torneig infantil. Si grans clubs com el Lucentum i el Natació havien legalitzat la seua societat ràpidament per tal de competir amb altres equips inscrits en la federació i participar en campionats oficials, l’Hèrcules va esperar tres anys, fins a 1922. Este fet, impensable hui, era molt habitual en els clubs de l’època, que regularitzaven la seua situació legal anys després de la creació o fins i tot desapareixien abans de fer-ho. El fet de no estar federats els impedia (teòricament) jugar amb els clubs federats, però hi havia infinitat de clubs locals en la mateixa situació amb els quals competir.

El primer èxit de l’Hèrcules va ser el subcampionat del grup B (el segon nivell federatiu) de 1923-24, encara que no va poder disputar la final contra l’Stadium FC valentí per unes desproporcionades exigències econòmiques de la federació per a costejar els desplaçaments. En 1928, amb motiu dels actes d’homenatge a l’abans mencionat José Muñoz Gomis, nomenat fill meritíssim d’Alacant, els herculans van canviar els colors blanc-i-rojos originals pels blanc-i-blaus del Natació, per tal d’atraure l’afició de la que havia sigut la societat esportiva més exitosa de la ciutat i que acabava de desaparéixer. Començava així una etapa de consolidació, tant del club com del futbol a Alacant, que arribaria al seu punt àlgid inicial en abril de 1935, amb l’ascens a la Lliga de Primera Divisió. A partir d’ací s’escriurien altres pàgines en la història del futbol alacantí.

Josep Miquel Garcia (Santander, 1970) és doctor en Història i investiga sobre els orígens del futbol valencià en general i l’alacantí en particular. És un dels autors del llibre Azul Blanco Negro. Un homenaje a los pioneros en el centenario del Hércules (Alacant, 2021). Va ser membre de la Comissió del Centenari de l’Hèrcules CF.

@josepmgarciam