Enamorar-se de no fer res

Fer res és fer molt. És una qüestió de salut. Segur que l’OMS diu coses al respecte. No vull fer res, ni agafar el cotxe i conduir hores, ni l’avió i fer cues. Vull una parra amb una bona ombra i al costat una habitació fresqueta amb un llit de llençols estiuencs i, exclusivament, moure’m d’un lloc a un altre, i fer en el llit el que es fa en els llits i baix la parra el que solem fer a l’ombra de les parres.

L’estiu és el temps de la perea, de ser inútil, temps en el qual ningú hauria d’esperar res de mi –ni tan sols jo mateix–. Ni cridades, ni correus. No sé quants anys fa que em vaig dir que algun dia em diria “eh, para un moment”. Han sigut de tots els colors, treballant per a altres o treballant per compte propi, i res, la perea no qualla.

La perea està renyida amb la productivitat i la productivitat, et diuen, és la mare del corder. A l’estiu, tens temps per a tot, et diuen, treballa, aporta, et diuen, sigues eficient (i descansa). Esta idea és un llaç del capitalisme, idèntic al que gastava el meu iaio per a caçar conills.

La llibertat és allò que ens permet fugir del que ens esgota, una passió, al cap i a la fi. Una passió que servix per a anar contra l’empresari o el treballador que portem dins.

Ah, Marguerite Duras somiava amb tindre forces per a no fer res i retirar-se del cinema i la literatura. Ella, que gran, no? Què ens obliga a fer coses durant les vacances? David Foster Wallace ens va deixar un llibre, Una cosa suposadament divertida que mai no tornaré a fer, en què els personatges, passatgers d’un creuer, estan atrapats en alguna cosa que hauria de ser divertida però que es torna tota una mercantilització del descans.

Què passaria si se’ns calfa la cervesa mentres llegim un conte? Si es fan les dotze i encara estem al llit? L’estiu és el temps d’escoltar-nos i que calle tota la resta. Per això, May Sarton va escriure: “En el cor de la vida hi ha silenci, sense el qual el so no tindria sentit, ni la música; no podríem sentir”.

L’estiu no és una estació qualsevol, és el temps fundacional de la perea. No fer res, amigues i amics, ja no és pecat.

Kike Parra Veïnat (Alzira, 1971) és professor d’escriptura creativa i escriptor. Codirigix l’escola literària Selecta, a València. Els seus últims llibres de relats són Me pillas en mal momento i Ninguna mujer ha pisado la luna.

@kikeparraveinat