Esborrar tuit

Esborre tuits perquè em fan vergonya. Vergonya pròpia, la majoria de les vegades. I aliena, de tant en tant. Esborre tuits amb una sensació fangosa i ridícula. Missatges que embruten l’ambient general, al qual jo, víctima del pensament socialdemòcrata, no hauria de contribuir. No és urbanitat, sinó un veritable sentiment de ridícul.

A vegades escric que en tal carrer (vosaltres podeu imaginar) una dona en un cotxe de color taronja metal·litzat ha accelerat al pas d’una bicicleta mentres esbroncava a la ciclista, argument que ella, taronja mecànica, cardat de Ciril Amorós, tenia la prioritat. No era cert (no tenia la prioritat), però l’envestida sí que ho era. També ho era la violència verbal. El rictus contret, mitat ferotge, mitat bòtox –que és en general el rictus de la burgesia valentina–, manifestava una convicció absoluta sobre la idea de justícia que revelava el fet d’empotrar una bicicleta en un creuament noble.

Vaig esborrar el tuit, perquè la solemnitat (la gravetat, potser) fita perillosament amb el patetisme. I perquè crec que una manera noble d’estar en el món (més noble que l’Eixample sencer) radica en cert exercici de la lleugeresa. D’ironia. Una ironia cervantina, més carregada de resignació i melancolia que de retranca impertinent.

Faig recompte de tots el tuits que he esborrat en els últims mesos sobre subvencions a bous, l’imminent trencament d’Espanya, l’anarquia normativa de la llengua valenciana o la permanent amenaça catalanitzadora. Fins i tot he començat a esborrar-los abans de procedir a la seua publicació. Inclús els he esborrat abans d’obrir Twitter en el meu telèfon. Per salut mental, individual i col·lectiva.

Perquè esborrar també és un acte noble, més noble que la Gran Via Marqués del Túria.

Discutir a estes altures sobre el perill catalanista, o sobre el vertader origen de la llengua valenciana amb teories de realisme màgic, em sona a broma de mal gust. Un revival ideològic de qui no ha superat certs complexos. Veig tot un president de la Generalitat Valenciana entregat a la solemnitat i el patetisme, reclamant respecte per la identitat, i certs consellers o regidors actuant com a rebentaplenaris dels 80.

La burgesia valentina, com a ecosistema, és fonamentalment provinciana en les seues prioritats i la seua visió del món. Capaç d’invocar fantasmes identitaris com a reducció de la valenciania. Capaç d’escampar debats ridículs com una cortina de fum esperpèntica. Capaç d’atropellar una ciclista amb un Peugeot taronja en nom d’unes normes imaginades.  I a mi discutir sobre això, pense, em fa més perea que ràbia.

Esborre el tuit, i em promet no parlar-ne més.

José Martínez Rubio (Aldaia, 1985) és professor de literatura contemporània a la Universitat de València. És autor de la novel·la Mujeres blancas.

@J_MartinezRubio