GRUPO PLAZA

literatura

‘Gegants de gel’, de Joan Benesiu: la taula de les històries

Abans de ser paraules escrites, moltes de les grans històries de la literatura van ser paraules dites

| 21/12/2023 | 4 min, 14 seg

Abans les històries no es llegien, s’escoltaven. Quan arribava un foraster a casa i demanava recer, el preu que pagava pel foc i el menjar era explicar històries, romanços de llocs llunyans i personatges desconeguts.

En vènet, eixe aplegar-se al vespre per a explicar i escoltar històries té un nom: far filò. Els vespres d’hivern, quan el dia i les hores de treball al camp eren més curts, les famílies del camp de Venècia es reunien als estables dels masos per a aprofitar l’escalfor de les bèsties i feien filò. Si no hi havia forasters o veïns amb històries noves, la gràcia de qui n’explicava una de coneguda era aconseguir entretindre els oients amb històries ja explicades, com els rapsodes grecs que delectaven el públic explicant sempre la mateixa història, la història d’Odisseu.

Al mateix Ulisses el van obsequiar amb les històries explicades pel millor cantor quan va arribar a la terra dels feacis. El cantor i els hostes no coneixien la identitat del convidat, així que no van comprendre les llàgrimes d’Ulisses en escoltar la seua pròpia història: “I cada colp que el cantor sublim descansava, aleshores / ell s’eixugava els ulls i es llevava el mantell de la cara”. Moltes de les grans històries de la literatura, abans de ser paraules escrites, van ser paraules dites.

Segur que totes les societats rurals feien filò, segur que altres llengües també tenen una paraula per a eixe moment, o potser, com que ja ningú ho fa, s’ha perdut també la paraula.

Per ventura ja no s’expliquen històries en un estable les nits d’hivern ni s’honoren els convidats especials amb històries explicades pel millor narrador, però en un bar amb el nom d’una ciutat d’un altre segle i d’un altre continent, un grup d’hòmens s’han aplegat al voltant d’una taula per a explicar i escoltar històries. Tots forasters, tots amb històries noves. Un bar que es troba en el darrer llindar del món, en una ciutat gèlida, amb cases de llautó i carrers rectes. Es coneix que els qui la van fer no sabien que els carrers torts resguarden de la tristesa i del fred. És una ciutat de frontera, que fa frontera amb el no-res, sense banderes ni duanes, on les banderes són arbres vinclats pel vent immisericorde que bufa en el confí del món.

Al voltant d’aquella taula d’un bar en l’extrem austral del món expliquen la seua història un grup d’hòmens arribats d’arreu, fugint, potser sense saber que, com deia Stefan Zweig, u pot escapar de tot menys d’u mateix. Un grup d’hòmens que acaben junts al voltant d’una taula de bar, com nàufrags aferrats al mateix tauló, però nàufrags cadascun d’un naufragi diferent. Expliquen la seua història a persones desconegudes, que saben que mai no tornaran a vore. Sense llàgrimes ni preguntes ni interrupcions.

En eixes reunions nocturnes cadascun explicarà què l’ha portat fins allà. El preu per escoltar les històries dels altres és explicar-ne la pròpia. Sense saber que potser el motiu que els ha portat a viatjar fins a la fi del món és simplement eixe: explicar-se, explicar la seua història. Que tenien una cita en aquella taula d’aquell bar amb el nom d’una ciutat polonesa, on una dona els acull i els convida a parlar i on els altres hòmens vinguts d’arreu els escolten. Diu Tabucchi que escoltar i contar és una mica el mateix i que per a ser bon narrador cal ser bon escoltador d’històries.

Tant se val si les històries són certes o no, si la història que s’explica és la pròpia experiència o és furtada d’una pel·lícula de Truffaut. Allò que és important és que siguen de bon escoltar, que, ajudades per la germanor de l’alcohol compartit, convertisquen la soledat en companyia.

I tant se val si els nàufrags descobriran que la fi del món no existix, que aquella ciutat on han arribat per a fugir el més lluny possible és només una altra estació en el camí, però no la fi de res.

Caben moltes vides al voltant de la taula d’un bar, molta literatura. I hi cap una novel·la plena d’històries, una novel·la excel·lent, Gegants de gel (Periscopi, 2015), de Joan Benesiu.

Maria Folch (Castelló de la Plana, 1966) és llicenciada en Història Contemporània i escriptora. Té publicada la novel·la Després vénen els anys (Drassana, 2014).

@marietaderoma

next