GRUPO PLAZA

CULTURA » PAPERS DE DUANES

Idiotes en la boira

Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?

| 29/02/2024 | 2 min, 33 seg

Óscar Mora, a qui podeu llegir també en Lletraferit, compartix, amb altres usuaris d’X, una divertida sèrie anomenada #IdiotasEnLaNiebla. Es referixen a totes les vegades que els confonen amb altres persones homònimes, en el seu cas amb altres Óscar Mora, habitualment veïns de remotes latituds americanes, i li envien correus electrònics erronis de la més variada espècie: anuncis d’aniversaris i casaments, informacions empresarials, atifells de bruixeria de la regla lucumí, donacions fabuloses, ofertes de raspalls de dents elèctrics.

La idea és clàssica i agraïda, es tracta del doble, el sòsies, el doppelgänger funcionari de la ciutat de Quito, si la cosa ve mal donada. De les infinites vides possibles que extirpem en haver d’habitar-ne sols una, en un únic cos i un únic temps. De manera semblant Paul Auster n’explora el camí en la colossal 4, 3, 2, 1 (Seix Barral, 2017), armada com un modest conjur contra l’angoixa de finitud de l’espècie i la fragilitat davant d’allò que és trivial, singular i irreversible.

Darrerament pense en els idiotes en la boira. Mire la legió fantasmagòrica dels dobles que s’arrosseguen pels limbes de les coses que no succeiran. Sent les seues passes en un carrer on només és real, precisament, la boira. I tinc la sensació que a poc a poc m’arrossega la mateixa indefinició, com si m’esborrara de la fotografia de la realitat comuna.

Sospite que no en soc l’únic. Viure en un món duplicat en el pou tecnològic és paralitzant. Si trie A, la llista de renúncies serà infinita. Si trie A, llavors B serà lluminosa i perfecta. Si trie A, tindré penediment. I Ulisses, a l’altre costat del temps, talla blocs de cera amb les seues fortes mans per a sostindre’s en la linealitat. Però ell és un personatge de ficció estimat per Atenea i nosaltres carn, només mà mortal, que du a la mortal boca, en fràgil copa, el passatger vi. I entre glop i glop hi ha l’amenaça de l’abisme. El vers i la idea són de Pessoa, que també es desdoblà i que estava trist, però no era idiota.

Al mateix Óscar li agrada Álvaro Cunqueiro, que mobilitzà una caravana espectral i penitencial en As crónicas do sochantre (1956). I allà anava la companyia, fatigant els camins de la literatura davall el pes de les seues decisions i tractava de trobar el punt exacte en què escollí la part falsa de la cruïlla.

A voltes la cosa va d’això.

Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació de Tirant lo Blanch il·lustrada per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta, la novel·la juvenil El mag de Montrose i la novel·la Estiu.

@jvmiralles

next