Ingovernables

Matilde Llòria. Una escriptora en els màrgens de la història. Una autora en la perifèria: per dona, per poeta, per escriure en llengües minoritzades, pel seu compromís polític. Resulta que Matilde va nàixer a Almansa l’any 1912, però va viure a València i a Galícia, i en els anys 50 va decidir fer carrera literària no sols en castellà, sinó també en gallec i en valencià. En ple franquisme, Llòria va escollir preservar i dignificar dos llengües proscrites. Una decisió, conscient i deliberada, que la va allunyar dels cercles del poder cultural espanyol. Viure és prendre partit, va dir Gramsci. Precisament Matilde estava casada amb un metge militant del partit comunista que va ser represaliat pel franquisme.  

Tot això ho sé gràcies a una alumna de la meua Facultat. He tingut el plaer de formar part del seu tribunal de TFM i aprendre molt sobre una autora desconeguda per a mi. Quan dic que els estudiants són els millors mestres no és cap boutade.

La tria lingüística –i per tant, vital– feta per Matilde Llòria, en un context tan advers com els primers anys de la dictadura, m’ha fet pensar.

Crec que un tret que caracteritza la figura de l’intel·lectual és la impossibilitat de trobar-se a gust dins de les coordenades que li ha tocat viure. La fricció amb el sistema, la incomoditat de no encaixar en les estructures, de resultar alié al poder imperant, és un clàssic entre estes figures. L’intel·lectual –o l’artista– és desfici, qüestionament i dubte, un llop estepari que avança pel camí de les preguntes (que és el camí de la llibertat, i igual que el camí de les respostes-dogma és el de l’esclavitud). Pense en Unamuno i en Fuster, en Frantz Fanon i en Irène Némirovsky, en María Zambrano i en Salman Rushdie.

En la dificultat per a encaixar, per a doblegar-se i encabir-se en la realitat dominant, es troba la seua força. Per això estes figures solen patir captiveris o exilis, són assassinades i esborrades de la història. Però també reivindicades com a baluards de la dignitat i de la creació lliure.

Davant del dur escenari que es presenta per a la cultura i el pensament en valencià, cal reivindicar el poder de treballar des dels màrgens, la llibertat que atorga. “La meua llengua és ingovernable”, grafiteja La Meua Pau. I cal recordar que la cultura és tan forta que sempre transcendix l’odi i la violència del pensament totalitari. Que això de “Venceréis, pero no convenceréis” tal volta serà una frase apòcrifa. Però que és certa.

Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) és autora de diverses obres literàries, com Cartilla de redención, Cavallers, Centre comercial l’Oblit o Mireia, Premi Lletraferit de Novel·la 2022. Ensenya Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València.

@PuriMascarell