GRUPO PLAZA

valencians

Jose Hortelano: “Amb quina cara torne a València, amb un torero de vicepresident?”

Davant la falta d’oportunitats, decidí anar-se’n al Canadà als 23 anys. Té nostàlgia, però…

| 29/06/2023 | 4 min, 19 seg

Es crià entre majories absolutes del Partit Popular, en el context de precarització laboral que es generalitzà a partir de la crisi del 2008. L’esclafit social del 15M del 2011 i la repressió dels estudiants del Lluís Vives durant la Primavera Valenciana del 2012 despertaren la seua consciència. Jose Hortelano (València, 1996) començà així a participar en política per primera vegada, a l’abric dels nous partits que intentaven acabar amb el bipartidisme i “tornar la política a la gent comuna”. Però els anys passaren i el desencant s’apoderà d’ell i de molts altres com ell: “Vaig participar en política per a canviar les coses i recuperar la il·lusió de la ciutadania, però uns anys més tard era jo qui l’havia perduda”.

Després d’uns anys estudiant Ciències Polítiques a Madrid, de viure a Moscou i tornar a València, Hortelano es fartà de la manca d’oportunitats que li impedia construir un futur en la seua terra. Es cansà de les quotes d’autònom insostenibles, de les faenes temporals, de les oposicions com a única eixida i d’una societat “on els jóvens estem fins als 35 amb els pares perquè no ens en podem anar de casa”. Al remat decidí mirar als Estats Units, una terra que sempre l’havia fascinat, i s’adonà que, al nord, al Canadà, podia aconseguir un permís de treball. En novembre del 2019, mesos abans de la pandèmia, aplegà a Toronto buscant una vida impossible en València: “Només arribar em vaig traure el carnet de conduir, just uns dies abans que tancaren el país. I encara com, perquè em va permetre comprar un cotxe de segona mà i fer de repartidor d’Uber i de taxista”.

»Si tornara a València hauria de ser amb un treball estable”

Els inicis foren durs, en plena pandèmia, buscant guanyar-se el pa en un país que li era alié. Els primers mesos pensava que el destí tindria alguna cosa pensada per a ell, però amb el temps descobrí que ell era l’únic que podia llaurar-se el seu propi destí: “Havia de buscar-me la vida per a trobar un futur amb un mínim de dignitat sense deixar-me la salut mental pel camí”. Encadenant uns treballs amb altres, Hortelano entrà en el món de les oenegés, primer com a teleoperador, després com a responsable d’un equip de treballadors i ara com a cap de departament. Amb el sou pot pagar-se el lloguer i viure bé, sense grans luxes. “Qui agarra les telefonades en el meu call center cobra un sou més que digne, 20 dòlars l’hora. Ací el treball et permet independitzar-te, però en València has de fer malabars per a llogar un pis”. El camí d’este xic del carrer Eduard Boscà lluny de la seua terra ha sigut complicat, sobretot perquè des de la distància ha hagut de superar situacions complicades, ha plorat la mort de la seua iaia o ha vist com els amics s’enamoraven, se separaven, s’hipotecaven a trenta anys i anaven canviant constantment de faena: “Al final aprens que, estigues on estigues, la vida continua, ací i allà”.

»Havia de buscar-me la vida per a trobar un futur digne 
sense deixar-me la salut mental pel camí”

“Que si m’he penedit d’haver vingut? Penedir-me mai. Tornar ara seria encara sinònim d’incertesa i expectatives molt negres. Amb quina cara torne a València, amb un torero com a vicepresident?”, exposa Hortelano, que veu amb tristor com a esta banda de l’Atlàntic continua costant trobar un horitzó diàfan a molts nivells. És conscient, a més, que si tornara i les coses no anaren bé, li costaria plantejar-se novament un èxode, per la nostàlgia i per tot allò que ha trobat a faltar des que se n’anà. Per això, “si tornara hauria de ser amb un treball estable”.

“No sabia quin era el meu camí quan me’n vaig vindre al Canadà, ni tampoc quin serà en el futur, però de moment sé que almenys ací puc pagar-me una casa”, explica amb el semblant seriós. Li preguntem amb què es queda de tota esta experiència vital i què recomana als qui es troben en una situació com la que ell visqué. “Als qui tinguen molts dubtes sobre el seu futur els diria que siguen conscients que familiars, amics i psicòlegs sempre els convidaran a buscar un camí estable a llarg termini, però a vegades és molt complicat saber trobar-lo. Que la caguen, que busquen ajuda i que mantinguen un bon cercle d’amistats i de gent propera que els ajude a tirar avant”.

Jordi Sarrión-Carbonell (Énguera, 1998) és periodista i politòleg. Ha dirigit la revista Mirall i ha col·laborat en revistes i diaris com El Temps, Contexto y acción o El País.

next