Joseph Merrick, el somni de l’Home Elefant

A penes recorda res. No vol recordar res. S’esforça a concentrar-se en la maqueta de cartó del Big Ben que està construint per al doctor Treves, el cirurgià que l’ha salvat de l’horror i de la misèria, mentres cantusseja les notes de la seua peça favorita, el “Nocturn Op.9 no. 2”, de Chopin. Des que l’han acollit a l’Hospital de Londres, dedica el temps a fabricar miniatures arquitectòniques amb la mà útil, a llegir Shakespeare i a escoltar música del fonògraf, activitats intel·lectuals reservades a ments refinades que li havien estat negades des de menut. El fet que el seu rostre fora incapaç de mostrar cap expressió i que la seua parla es limitara a un lleu balbuceig es va traduir en un diagnòstic cruel i erroni: Joseph Merrick patix un retard mental.

La melodia de Chopin brolla dels seus llavis i s’escampa per l’habitació il·luminada per la llum d’abril. Una estança estreta, moblada de manera austera amb un llit, un escriptori, una tauleta de nit i un parell de cadires. No hi ha espills, ni rastre de qualsevol superfície polida on es puga vore reflectit. L’estranya afecció que li colonitza el cos des que era un xiquet de bolquers l’ha transformat en un ser monstruós i contrafet. Un cas sorprenent i únic.

No li calen espills. Entén la repulsió que desperta en la gent. No fa més d’un metre cinquanta-cinc centímetres i té l’esquena retorçuda i corbada. Però, per damunt de tot, allò que provoca més impressió en els altres és el crani, amb una circumferència total de 91,44 centímetres. Una testa fastigosa que sepulta, davall d’un cúmul de protuberàncies òssies i plecs de dermis gruixuda i rugosa plena de tumors fibrosos, la seua fisonomia original. La meitat inferior del rostre està desfigurada per una massa carnosa i rosada que ix de la boca i retrotrau els llavis. Les malformacions més greus li han atacat la part dreta de l’anatomia. La mà i el braç drets i els peus són enormes i irreconeixibles anatòmicament, mentres que l’extremitat superior esquerra presenta una aparença normal. Una figura anòmala i geperuda, amb la pell de coloració i textura similars a les d’un paquiderm, condemnada a guanyar-se la vida exhibint-se en barraques, teatrets i tuguris de mala mort amb el nom artístic de l’Home Elefant. Una criatura d’aspecte grotesc i fràgil alhora, destinada a satisfer la morbositat dels habitants de Londres que acudien en manada a Whitechapel Road els dissabtes a la nit a admirar nanos, gegants, dones barbudes i altres fenòmens, guiats per l’apetit insaciable que desperten els sers monstruosos. Afortunadament, tot açò ha passat.

Merrick fa els darrers tocs a la maqueta. Una creació naïf, com les obres nascudes de les mans d’un xiquet maldestre, i es prepara per a descansar una estona. Se sent cansat, molt cansat. Un dolor agut i persistent li pressiona els polsos. Tanmateix, no pot gitar-se. Té 27 anys i no ha pogut fer-ho mai, ja que el colossal cap tendix a caure arrere. No es resigna, però. Un dels grans desitjos de Merrick és dormir com la resta de les persones. Decidix intentar-ho. Tanca els ulls i procura relaxar-se concentrant-se en un pensament agradós. No ho dubta gens. Sap en qui pot confiar. Tot ha canviat gràcies al doctor Treves.

Quan es trobava sol i desemparat; quan la humitat i el fred de les nits londinenques se li havien clavat als ossos i es trobava dèbil, molt dèbil; quan els estranys als quals s’adreçava retrocedien horroritzats sense dissimular la seua repugnància i no es molestaven a intentar entendre les frases entretallades que provava d’articular; quan no hi havia cap hotel o pensió que volguera hostatjar-lo, cap café o restaurant en què li serviren menjar; quan semblava condemnat a morir abandonat com un animal, es va produir el miracle i Frederick Treves el va salvar i li va proporcionar un allotjament digne a l’àtic de l’hospital. Així, lluny de les sangoneres que s’enriquixen a costa dels sers diferents i indefensos com ell, al costat del seu protector, s’ha convertit en una celebritat i es recupera de les humiliacions patides. Fins i tot les dames més distingides de la societat anglesa li envien diners i regals, i mostren interés per visitar-lo.

Uns minuts després Joseph Merrick s’adorm. Somia que recita uns versos de Romeu i Julieta en l’escenari d’un gran teatre; que els espectadors, indiferents a l’aparença cercolada, aplaudixen entusiasmats; que les alteracions del paladar que li impedixen pronunciar les paraules amb correcció desapareixen; que veuen l’home que habita dins d’aquella carcassa de carn deforme. Somia amb una vida plàcida, dedicada a la música, l’art i la poesia. Només anhela calma i privacitat. Malauradament, hui, divendres 11 d’abril del 1890, tot s’acaba. El pes desmesurat del crani li ha fracturat el coll i li ha provocat una mort seca i indolora.

Anna Moner (Vila-real, 1967) és llicenciada en Història de l’Art, artista plàstica i escriptora. Ha publicat les novel·les Les mans de la deixebla (2011), El retorn de l’Hongarès (2014), La mirada de vidre (2018) i La por de la bèstia (2023).

@Anna_Moner