Kike Cherta: “Cada paraula d’una novel·la és important”

Kike Cherta (Vinaròs, 1982) ha debutat en narrativa amb la novel·la Los Miralles (Navona, 2023). Guionista, director creatiu de publicitat i coordinador de clubs de lectura, durant un viatge per tot el món va pensar la trama del llibre que naix del fet que l’arbre del bé i del mal del Paradís està en una alqueria valenciana, custodiat per la mateixa família des de fa moltes generacions.

Com passa una història que inicialment tenia cinc o sis pàgines a tindre’n més de cinc-centes? Segurament perquè la història ja demanava eixa llargària quan la vaig pensar. Al principi em resistia, vaig tractar d’escriure-la en cinc, deu, trenta pàgines… i va ser quan vaig trobar la veu del protagonista, Moisés, en un altre conte, que la vaig dur a Los Miralles. Tenia tota la història en ment, vaig fer un viatge molt llarg amb la meua parella per tot el món, i ho anava enregistrant tot en el cap. No vaig prendre ni una nota.

La novel·la comença amb una premissa molt potent: l’arbre del bé i del mal del Paradís està custodiat en una alqueria per una mateixa família des de temps immemorial. Segurament vaig començar així per inconsciència. No em vaig plantejar que el detonant fora increïble. Tenia una idea bona per a un conte i em vaig preguntar com seria la vida d’eixa família, els seus rituals, com es guanyarien la vida… En la primera versió de la novel·la sí que es desvetlava més avant, però quan volia explicar la història a algú necessàriament havia de comentar-li el detonant al principi, així que vaig pensar que era millor posar-lo al començament. De fet, eixa premissa és una excusa per a parlar de molts altres temes que m’interessen.

Los Miralles no és una saga familiar a l’ús, sinó que beu de gèneres molt diferents. A mi m’agraden els textos bastards, els que venen destil·lats de mesclar coses. M’atreia la idea de poder passar del drama més cru a l’humor absurd en poques pàgines, crec que funciona molt bé. Ahí tens, per exemple, Kurt Vonnegut o la sèrie La Mesías, que és molt recent. És bizarra i alhora costumista, i també tendra i dura. Hi ha una cosa que diu Neil Gaiman, que per a explicar una història molt transcendental s’ha de contar de la manera més lleugera possible, i al revés. Tracte de fer-li cas.

Com influïx en la novel·la el fet de ser un autor de relats? Hi ha dos coses. D’una banda, l’obsessió per la correcció i que cada paraula siga l’adequada. He revisat molt el text i ho he fet igual que es revisen el relats, sent conscient que cada paraula és molt important. Una altra cosa és la metàfora: el relat normalment no parla d’allò aparent, sinó que sempre amaga una metàfora, i he tractat d’aconseguir açò, que hi hagueren diferents nivells de lectura, seguint a Umberto Eco, que deia que quan llegim no hem de preguntar-nos què diu el text, sinó què vol dir realment. Moltes parts del llibre tenen una estructura de relat, sobretot els records del personatge. Açò m’ha permés canviar el ritme, fer un to més oníric, jugar i divertir-me.

Los Miralles també és un estudi sobre la necessitat de creure en alguna cosa… Tradició, religió i família són tres coses que van juntes i que et fan sentir part d’alguna cosa més gran, a sentir-te també acceptat, que és molt reconfortant i al mateix temps un poc malaltís. A mi, personalment, m’agradaria creure, tindre fe. Des de menut que m’obsessiona eixe tema. De fet, vaig arribar a la conclusió que Déu no existia, però continuava fent d’escolanet en l’església perquè volia entendre com funcionava això de creure en alguna cosa.

L’espai és fictici, però es pot reconéixer molt fàcilment. En la novel·la hi ha molt de tot allò que em falta a mi i que trobe a faltar, sobretot ara que visc fora. Hui mateix torne a València, després de quinze anys.

Com el protagonista de la novel·la! Sí, els meus amics han fet el càlcul i fa una miqueta de por, estic repetint el mateix camí que la meua ficció. Jo tinc una relació d’amor i odi amb el meu poble. Des de menut que volia eixir, sempre havia pensat que trobaria el meu lloc al món fora d’allí. Però he viatjat per tot el planeta i no l’he trobat, com el protagonista, i este matí, quan he arribat ací, puc dir que la llum és absolutament única –només te n’adones quan ixes– i, com el protagonista, crec que a vegades hem de separar-nos d’allò que estimem per a poder valorar-ho.

Óscar Mora (Dolores, 1978) és crític literari, guionista, corrector editorial i contacontes. Col·labora en mitjans de comunicació en paper i digitals ressenyant llibres i fent entrevistes, que és una excusa com altra qualsevol per a dedicar tot el temps que pot a llegir.

@oscarmmora