Kiruna, l’enorme ciutat de Suècia que s’afona sobre la mina que la creà a principis del segle XX, s’haurà traslladat completament en l’any 2100. Mentrimentres, regna el caos
Kiruna s’afona. Giron s’afona. Kieruna s’afona. És un fet en qualsevol de les llengües dels seus habitants: el suec, el sami i el finés. Pels carrers d’esta ciutat sueca es respira un ambient enrarit. Bafs mortífers ixen de les catacumbes de Gironvárri, camuflant-se entre els mantells de neu de la muntanya, sense cap èxit. La ciutat està sent engolida per qui la va fer créixer. La paradoxa és la següent: el seu principal creador de llocs de treball és també la seua principal amenaça.
La toponímia de la ciutat i de la muntanya són un homenatge a la perdiu blanca. L’oriünda au de potes emplomades que durant l’hivern s’engalana de blanc com el cotó. En canvi, el negoci local és fosc i metàl·lic: lluny de respectar la natura, l’arrapa i la destrossa. El subsol de Gironvárri amaga tresors minerals. És la raó de ser de la ciutat. A principis del segle XX s’establí un assentament per a allotjar els miners que treballarien perforant-la. En un entorn dominat per hòmens i unes condicions climàtiques esfereïdores, una llegendària cuinera va esdevindre una icona: Anna Rebecka Hofsta, de malnom Svarta Björn (Ossa Negra), va ser una de les que alçaren esta ciutat de dimensions desconegudes.
Tot i tindre només 23.000 habitants, Kiruna és el municipi més gran de Suècia. De fet, i per a sorpresa general, és un dels més grans del món, amb un terme d’uns 20.000 quilòmetres quadrats, una àrea similar a la d’Eslovènia. Al cercle polar àrtic tot és immens. No massa lluny la muntanya més alta de Suècia, Giebnegáisi, roman per ara tranquil·la. Tot és èpic i gran, com les aurores boreals que prometen els operadors turístics, o l’hotel fet a base de gel, reclam de tots els fullets promocionals. La pompositat arriba també a la mina. Sense anar més lluny, l’edifici central fou dissenyat per Hakon Ahlberg, inspirant-se obertament en les oficines de les Nacions Unides a Nova York. Encara que realment el foc colgat es cou en els budells de la terra…
L’empresa sueca LKAB gestiona la mina des de la primera perforació i està disposada a arribar fins a les últimes conseqüències. És la més gran de mineral de ferro (i més moderna) del món. S’ha excavat tan fondo que el subsol de la ciutat s’ha fet malbé. El clavill és tan greu que existix la possibilitat que la mina l’absorbisca fins als fonaments. Sense elecció, però amb indemnització, els habitants estan convidats a fugir i reinstal·lar-se en una nova llar, un nou barri, una nova ciutat. La gran mudança començà en 2014 i es calcula que el procés s’acabarà cap al 2100. Com diria l’escriptor i guionista italià Ennio Flaiano: “la situació és greu, però no seriosa”.
» On hui hi ha asfalt, demà hi haurà un camp d’herba.
D’una bellesa remarcable, l’església modernista de 1912 encara es troba on la van alçar. Les antigues mansions i edificis de rellevància cultural es traslladen en les llargues nits polars. Peça per peça. Aquelles que únicament conserven records familiars i històries personals, sense valor arquitectònic objectivable, són enderrocades sense miraments. LKAB, de propietat estatal, juga al Monopoly en la partida més llarga de la història. “Tenim els terrenys i els diners. Ho tenim tot”, deuen pensar. Però no tots en donen el vistiplau, com s’aprecia en el documental Kiruna - A Brand New World, de Greta Stocklassová.
Hui Kiruna és un desgavell. És la destrossa d’un xiquet revoltós que no arreplega les seues creacions de Lego i les deixa arreu pel saló de casa. Entre la part vella i la nova hi ha tres quilòmetres de carreteres confuses i rètols duplicats. A la dreta, el centre històric. A l’esquerra, el centre històric. Un caos que durarà un segle. Un grapat de generacions vorà com el seu entorn s’enderroca, esborrant el passat i els records. Cartografiar Kiruna és un exercici caduc. On hui hi ha asfalt, demà hi haurà un camp d’herba. A poc a poc, els antics carrers van formant part del Gruvstadsparken, un parc que fa de coixí entre la mina i la ciutat.
L’icònic ajuntament va ser dels primers a ser relocalitzat. Malauradament, el nou centre històric és un conjunt de botigues comercials franquiciades i edificis genèrics, com les de qualsevol urbs del nord escandinau. Jugar amb l’arquitectura local, fent referència als samis, haguera sigut massa arriscat, sobretot tenint en compte la situació d’este poble indígena al Regne de Suècia. La ramaderia de rens és incompatible amb l’explotació del territori i xocaria amb els interessos de l’empresa minera.
La nit és un conjunt de rajoles fantasmagòriques. El pub més famós roman obert en la part vella. Allà servixen la cervesa local, negra com la magnetita. Potser els habitants no estan cansats de repetir les tasques diàries, però la mudança és perpètua. Kiruna / Giron / Kieruna bé podria ser una de les Ciutats Invisibles d’Italo Calvino. Concretament Eutropia, aquella que Marco Polo li descriu al Gran Khan com una urbs que es trasllada constantment, renovellant les vides dels ciutadans. De mudança a mudança, esperant que la perdiu blanca canvie de color. Una au fènix com una gallina en un garatge.
David Córdoba Bou (Alcoi, 1988) és comunicador i viatger. Diplomat en Turisme i graduat en Comunicació Audiovisual, és el creador del pòdcast cultural La Paraula Clau.
Fotos galeria © David Córdoba Bou