En Mari Catúfols, la novel·la d’Isa Tròlec, la protagonista viu en la Granadella dels anys 70
Fa uns anys, encara, vaig arribar a dinar normalment en un restaurant de la cala de la Granadella. Dic encara i normalment perquè el lloc ja era cèlebre, però no era el plató saturat en què s’ha convertit ara. Era una fama moderada i quasi local. Vaig telefonar el mateix matí i aparcàrem sense massa problemes. La taula estava vora la barana i més enllà es veia la platja i una aglomeració estival sense estridències. No existia Instagram i jo no sabia que aquella cala, molts anys abans, havia sigut una altra cosa.
Joan Baptista Mengual va nàixer en 1945 a Sanet i Negrals, a la Marina Alta. Fou metge a València i escrigué, amb el pseudònim Isa Tròlec, dos novel·les a finals dels 70 que eren com havien de ser les novel·les a finals dels 70: un tens equilibri entre l’eufòria i la nostàlgia. Ramona Rosbif en fou la primera i Mari Catúfols, la segona. Era 1978. La resta, posteriors, no tingueren tanta audiència. Les dos estan ambientades a la Marina de la postguerra i en la segona la protagonista viu a la Granadella, “a un parell d’hores de camí del poble”, concreta. “I no hi anava ningú”, afig, perquè allà no arribava ni el correu.
És una història senzilla, Mari Catúfols, amb més experimentalisme cromàtic que no de tècnica narrativa –hi ha pàgines amb missatges de color verd i en forma de cal·ligrama–, basada en la veu del personatge principal, la xica que recorda “la mar a poqueta nit” i com “el cel, blau encés, mudava a roses i morats tancats de vermell allà lluny on s’ajuntava amb la mar. I la mar era d’un color blau fosc. I a la vora dels penya-segats de la cala, d’un color verd estrany també”.
Tot això ja no existix, clar: la cala solitària, habitada molt precàriament i visitada per veïns dels pobles de la contornada, que vivien de la pesca, del raïm o de la pansa, perquè “el costum –ma mare m’ho contava– del seu poble abans de la guerra era anar a passar el Sant Joan a la Granadella”. Costum perdut durant el conflicte i recobrat després. El que no s’ha recobrat és tota la resta: aquell món i aquell racó de gent pobra de vida pobra. I ha de ser així, segurament. El que no tinc clar és si la d’ara és l’única alternativa, ni la més bona. Jo, des d’aquell dinar, no hi he tornat. Mengual, per cert, morí l’any 1992. Va deixar una última novel·la, Ploure a la mar, que era pòstuma, també… però d’una altra manera.
Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.