La mar d’Oliva

Clar, si eres un monyicot que no ha passat de la proverbial paret dels forats, la teua percepció no és gens fiable. No només la teua percepció del món, calidoscopi especular d’analogies a partir d’allò que coneixem, de fantasies pròpies o assumides i de terra incògnita, sinó que em referisc a la percepció d’allò que se suposa que coneixes bé, potser perquè és l’únic que coneixes. Tampoc eixa percepció és gens fiable. El tòpic dicta que qui no ha eixit mai del seu poble viu convençut que el seu campanar és el més alt. El nacionalisme es cura viatjant i tot això. Però és fals…

Reconegam-ho: a la majoria de nosaltres, fins que no hem adquirit un poc de coneiximent i de món, les nostres muntanyes, sense avets i sequoies, cervos, lleons, ximpanzés, abillades amb quatre esbarzers, algun picamato, pins monogràfics i un matoll de romer, ens decebien sempre. Perquè cada vegada, d’excursió a excursió, la hiperrealitat audiovisual i literària ens vedava allò que teníem davant i ens preparava per a tribus animistes, orsos, nimfes i enormes baobabs. Així com aquell a qui, després d’una pubertat enfitada de porno, no el convenç el sexe de carn i pèl, ni els esforços i sacrificis que pot arribar a costar…

És només de més granats i experts –un poc més viatjats i llegits i després de passejar amb sabuts indígenes– quan comencem a vore-li la gràcia a la modesta i continguda mediterraneïtat nostra.

Mesura a la mida de l’home

Amb la mar d’Oliva (em) passa un poc de tot això. Contradictòriament, i alhora, em pensava que totes les platges eren com la meua, però també trobava a faltar cingles, hovercrafts, balenes blanques i galfins intel·ligents, descapotables i xicones patinant en bikini. Encara hui, quan ja tinc clar que és un dels meus dos o tres llocs en el món, tampoc sé vore els atractius que pot tindre per a un visitant. Vas pel món i trobes espectaculars caletes recòndites on practicar el nudisme. D’açò en Oliva no en tenim. Hosteleria enrotllada que per quatre duros et farte de peix fresc i vi blanc? Oblida-te’n. Natius que t’ofrenen un collar de flors i un còctel servit amb la corfa d’una fruita que alleugerix el colp alcohòlic? Va, home, va…

Però els meus interlocutors i alguns desplaçaments m’han ensenyat a agrair allò que no hi ha a la mar d’Oliva. Ens hem salvat, per exemple, dels edificis de més de tres altures a peu de platja. Ens hem salvat de l’avorridíssim passeig marítim de punta a punta del litoral. Ens hem salvat de les multituds empudegant a pet i bronzejador. Ens hem salvat de la imposició de la lletjor, l’anonimat i la desmesura capitalistes.

Una arquitectura singular

Els olivers de soca-rel no van o baixen a la platja, ho fan a la mar. I a la platja, en sentit estricte, és prou comú dir-li l’arena. Oliva era un poble agrícola a un parell de quilòmetres a l’interior, protegit dels atacs dels pirates per una xàrcia de torres guaita –de la qual només queda un muntó de pedres–. Llevat de les dos o tres famílies de pescadors del poble i algun contrabandiste, trobe jo que poca gent s’acostava mai a la mar, eixe territori infèrtil, incert i amenaçador. Això ja seria en començar el segle XX, al voltant dels terrenys d’un tal Pau Pi, que va instal·lar un pou d’aigua dolça i va acabar donant nom al centre històric del nucli marítim, la Platja de Pau Pi. Començava llavors l’exportació massiva de taronja i els magatzems es plantaven a vora platja, per tal de facilitar l’eixida marítima, que resultava la més ràpida i barata.

D’esta manera, per motius laborals, burgesos terratinents i obrers començaren a acostar-se a la mar i a comprovar que en estiu fa més frescoreta i s’està la mar de bé. Sense descartar que alguns senyors llegits estigueren al dia de les noves teories mèdiques sobre els banys marítims, els banyadors amb pitet i camals, els vestidors o les carabasses. La bona qüestió és que ens va pegar per estiuar, baixar a la mar. I cadascú va començar a construir casetes d’estiu segons el seu gust i poder adquisitiu, tan divers. La platja d’Oliva té la gràcia de la memòria. El foraster pot experimentar-la en passejar per la vora, cara al Montgó, des de la Mitja Galta fins a la Séquia Mare.

La Mitja Galta és el barri entre Pau Pi i el Club Nàutic. Diuen que este és el seu nom perquè només té una filera de cases i l’altra vorera és un moderat passeig marítim. No ho veig clar, açò. Però el nom és tan graciós i entranyable com la seua arquitectura, que inclou des de vel·leïtats neoclàssiques fins a ensomnis magrebins. Celebrem que estem contemplant una bona part de les cases tal com les varen alçar els pioners de l’estiueig. Pocs canvis i molta diversitat. I, continuant cap a Dénia, trobem racionalisme dels anys 30, el rotund medievalisme de la frontera de Villa Maria, alguna fantasia oriental més, i –com a súmmum de l’excentricitat– una casa així com alpina, d’aires luterans, amb teulades de pissarra. Però tot a una escala humana, amb carrerons que vespregen íntims, on sempre s’ha llegit, festejat o becat. Una altra gràcia de la mar d’Oliva és, sens dubte, la mesura.

Muntanyars i barets

En acabar la Platja de Pau Pi, l’arquitectura perd interés i podem concentrar-nos en l’horitzó, obertíssim fins al Montgó: sí, senyors, el litoral oliver fita amb Dénia pel sud. Miren si tenen quilòmetres per davant, una dotzena tirant per baix! Igual d’ací ve la mesura: no ens hem apilonat i enforfoguit perquè hi havia ample per a donar i vendre. A la banda de dins teniu els muntanyars, el cordó dunar. Si vos reballeu per esta zona, podeu ensomiar que esteu en una platja verge. Els muntanyars són alts i tapen les cases, les quals –ací, en l’Aigua Blanca–, com tenen menys solera estan més retirades cap a l’interior. En esta zona, pels anys 40 fins als 70, hi havia una zona de barraques, on els elements més desperts de la classe obrera estiuaven en un règim quasi comunal i democràtic. Triaven alcalde cada estiu per a organitzar les qüestions col·lectives; això en ple franquisme. L’estiu era llibertat, una vida més assilvestrada, laxa i igualitària.

Si ens agarra la set, dalt dels muntanyars estan els barets, els xiringuitos, entonant cants de sirena. Cadascun amb la seua personalitat, del migdia a la matinada, des dels que imposten vel·leïtats eivissenques fins als de technodance. No ho sé molt bé, perquè jo sempre vaig als mateixos, els que oferixen rock’n’roll i, a sovint, en directe. Ací és el Pin Up, ací em quede. Després aniré a El Replanell, a vora mar, en l’Aigua Morta. Ah, que vos en veniu? Molt bé!

La felicitat de l’estiu

Un altre dia també podeu passejar cap al nord, per Terranova fins al Clotal, que és la fita amb Piles. És una platja també ampla i bonica i amb menys gent. Van molt els del kite-surf. Ja no és com abans. Molta gent viu tot l’any a la mar. Abans les cases estaven pràcticament buides. Electrodomèstics, els justos. Recorde que baixaven del poble tot l’aixovar per a l’estiuada en dos o tres viatges de motocarro. El dia del trasllat era un dels més absolutament feliços dels xiquets. La imminència de totes les esperances inefables, aquell tràfec i la possibilitat que et deixaren anar en el pescant. Ara ja no és així, clar…

Si em posara a contar-vos! Pensàvem que tots els xiquets del món vivien igual o millor. Eixe era l’error de percepció, enverinat pels dos costats: el de l’autoodi i el de la insolidaritat. A vosaltres també vos agrada, la mar d’Oliva, eh? Segur que ja fa anys que veniu.

Ramon Morera Soler (Oliva, 1976), escriptor frustrat i lector impenitent. Professor de llengua i literatura en Secundària i Batxillerat. Lletriste i cantant de rock’n’roll en Mossén Bramit Morera i Els Morts.