GRUPO PLAZA

VALENCIANS

La Saïdia a través de la foto

Del cel a l'abisme indaga en la història i la realitat urbana d’este populós districte de València

| 08/02/2024 | 5 min, 30 seg

El districte de la Saïdia comprén cinc barris al nord de la ciutat de València, els de Marxalenes, Tormos, Sant Antoni, Morvedre i Trinitat. El seu veí i fotògraf Julio Balaguer (Xest, 1969) començà a fer-ne fotos de manera sistemàtica durant els passejos perimetrals permesos durant el confinament de la crisi sanitària motivada pel COVID-19, en la primavera del 2020. D’ací a fer tota una recerca històrica sobre el districte; d’ací a fer una exposició de fotografies en blanc i negre a Railowsky; i d’ací a fer un meravellós llibre –pel seu contingut i acurada edició– titulat Des del cel a l’abisme. La vida entre Marxalenes i Trinitat (Armand Llàcer & Julio Balaguer, 2023), amb aquelles imatges i documents històrics, i amb les interessantíssimes col·laboracions de Juan Pedro Font de Mora, Carles Dolç, Carles Fenollosa i Clara Sáez.

Per què Des del cel a l’abismeDes del cel a l’abisme, en llatí de celo in abissum. La frase la vaig llegir per primera vegada en l’escriptura de venda de l’alqueria de Rascanya feta pel rei Pere el Cerimoniós a l’abat fra Arnau de Saranyó. És un terme jurídic del Dret Romà i que fa referència a la venda, en este cas, de tots els drets del bé transferit, des del subsol fins l’altura, i no sols la superfície visible. La descripció realitzada pel notari de tots els béns que incloïa l’alqueria, tot i el caràcter jurídic del document, em paregué molt literària i la frase des del cel a l’abisme, molt contundent. Resumix molt bé la idea que volia transmetre sobre els diferents estrats d’història de la Saïdia, que van des de les restes arqueològiques més profundes als edificis en altura més actuals. També, fora de context, té una caràcter polisèmic interessant.

El llibre és una història de la Saïdia, però també una història de València a través del districte, des del període romà fins ara, passant per l’època islàmica, cristiana, industrial o el desenrotllisme. Com nasqué esta pulsió històrica? Conéixer la història dona pistes sobre el com i el perquè de l’actualitat. L’edició del llibre és una derivada de l’objectiu inicial de conéixer com ha arribat a ser com és hui la Saïdia, tant a nivell urbanístic com social.

Moltes de les cites parlen de patrimoni històric, com camins, séquies, horts i alqueries que ja no estan i les fotos corresponents mostren asfalt, cotxes, contenidors i edificis actuals. És un efecte buscat? Sí. És una manera de fer patent l’evolució històrica del districte. També, en general, la falta de referents materials d’eixa evolució.

En les teues fotos, de fet, no hi ha presència humana. Per què? Les fotografies perseguixen un caràcter documental. La presència de persones pense que pot desviar l’atenció d’eixe objectiu. Són els textos inclosos al costat de les fotografies els que suplixen eixa falta de presència humanam, alhora que aporten detalls de la vida al llarg de la història. Este diàleg entre text i fotografia crec que potencia la reflexió que intente que incite el llibre.

Si li preguntàrem a un veí de València què coneix de la Saïdia, segurament no sabria respondre, però el llibre mostra un fum de fites: el ponts de Sant Josep i la Trinitat, el Mercat de Sant Pere Nolasco, el Parc de Marxalenes, el tramvia, Bombas Gens, Deseo 54, la casa natal de Concha Piquer, etc. Creus que la gent coneix la Saïdia? En general crec que no. A la ciutat es coneixen el monestir de la Trinitat, el carrer de Sagunt, l’Estació de Fusta o Bombas Gens, però no com a elements integrants de la Saïdia, sinó com a parts de València ciutat. També caldria preguntar-se sobre la presència de la Saïdia en obres d’autors reconeguts. He volgut incloure entre els textos fragments d’obres de Jaume Roig, Vicent Andrés Estellés o Manuel Sanchis Guarner que fan referència a la vida en la Saïdia al llarg de la història.

I el seu veïnat, que són vora 50.000 persones, penses que té consciència comunitària dins de la ciutat? En els anys que porte com a veí, el sentiment de pertinença l’he observat sobretot en els veïns de més edat. Potser un arrelament provinent de l’època en què el riu marcava una frontera. Sí que cal esmentar la consciència col·lectiva que s’està creant com perjudicats del fenomen de la turistificació, que està expandint-se des de Ciutat Vella o per la falta de servicis públics disponibles, ara catalitzats per la intenció d’enderrocament de les naus de Guatla.

Què aporta este fotollibre a la Saïdia i a València? Una visió actual de com és la Saïdia i de la seua evolució històrica d’una forma unitària. M’agradaria pensar que també dignifica. Esta història també ajuda a entendre la de València i la seua relació amb els barris que envolten el seu nucli, Ciutat Vella. En eixa visió unitària hi ha dos aspectes claus: d’una banda, el diàleg entre fotografies i textos, tant els que acompanyen i reforcen algunes de les fotografies, com la visió fotogràfica de Juan Pedro Font de Mora, la urbanística de Carles Dolç, la històrica de Carles Fenollosa i la periodística de Clara Sáez; d’altra banda, la magnífica labor d’edició d’Armand Llàcer i el disseny de Diego Obiol i Clara Bayo.

Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista oficial de la ciutat de València. Ha publicat, entre altres llibres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians i Matèria de València. Fets i personatges sorprenents de la nostra història.

@vicentbaydal

Galeria de fotos © Julio Balaguer

next