Laura Ferre: “Hi ha una gran connexió entre els valencians i la Xina”

Laura Ferre Sanjuán (Bocairent, 1996) es dedica a la diplomàcia tecnològica, després de treballar en institucions de tot arreu. Raonem sobre els seus periples pels Estats Units d’Amèrica i la Xina i com han canviat la seua visió d’un món que, des dels primers anys com a universitària, vol contribuir a transformar per a convertir-lo en un lloc millor, on viure amb llibertat i drets humans.

Quan adquirixes consciència que vols canviar el món? Vaig estudiar Filologia en València. Des de sempre m’ha agradat acostar-me a la literatura des del punt de vista de les històries amb un cert contingut polític, històries humanes que a través de l’art mostren el canvi social i els conflictes humans. Moviments com la Harlem Renaissance o la Chicano Literature ens parlen de noves identitats que es formen a través de la barreja i la transformació social. Esta literatura ens parla sobre l’empoderament, les arrels i la transformació.

Com arribes a l’àmbit de les relacions internacionals? L’any 2017 vaig tindre la sort d’estudiar prop de Nova York amb una beca. Era el moment de moviments socials com el #MeToo, el feminisme i les reivindicacions pels drets de les minories ètniques. Estigué molt molt bé viure aquella efervescència i, curiosament, em feu descobrir les meues arrels valencianes a través de la música i la literatura. En els Estats Units vaig estudiar Relacions Internacionals i em vaig acostar a la faena de professionals com Rosa Maria Calaf o Olga Rodríguez. Vaig sentir que volia dedicar-me a això. Sona a tòpic, però molta gent fent coses xicotetes pot aconseguir transformacions molt grans.

També estudies la relació entre tecnologia i les relacions internacionals. Vaig fer una altra estada en Xipre, un país dividit amb un gran conflicte intern i que està molt poc digitalitzat. Vaig investigar com molts Estats empren la tecnologia per a controlar, dividir i manipular la seua població. Així va començar el meu interés per la Xina, la seua muralla digital i, en general, pels països on hi han sistemes de videovigilància massiva. Enmig de tot allò, vaig estar treballant per a la Unió Europea sobre Internet i la seua consideració com a bé públic universal. Vivim una era de vigilància digital i és important que en siguem conscients.

“Molta gent fent coses xicotetes pot aconseguir transformacions molt grans”

I la Xina? Em va sorgir l’oportunitat de poder treballar durant un any a la Xina en el meu sector, en aspectes de ciència i tecnologia, i vaig arribar en un escenari que mai haguera imaginat: la Xina COVID 0, un sistema on el control absolut es justificava per a fer front a la pandèmia. Vaig fer dos quarantenes de 10-12 dies, amb un sensor que notificava al govern si eixies de casa. M’ha xocat molt el col·lectivisme que hi ha en la Xina: com, a voltes, posen el benestar col·lectiu per damunt dels drets individuals. I també em va fascinar la diversitat de la seua cultura mil·lenària. El país té molts països dins.

Ens semblem els valencians i els xinesos? Sense cap dubte! Hi ha una gran connexió que té molt a vore amb la Ruta de la Seda. La seda, l’arròs, els palmitos, la passió per la pirotècnia, el paper i el seu significat en les nostres cultures… No ho pareix, però ens semblem molt. També tenen coses que em van sobtar. La vigilància massiva de la població és una constant. I esta vigilància servix per a controlar la ciutadania. Vaig estar visitant els uigurs, una minoria ètnica de Xinjiang, i molta gent tenia por a parlar amb mi sobre política, religió o identitat perquè sabien que els podien estar vigilant. D’altra banda, tenim visions prou diferents sobre el món, això és cert.

Com explicaries la Xina a una persona que no hi ha anat? Encara recorde quan vaig arribar a la capital amb La primavera a Pequín davall del braç, un llibre del professor Josep Parcerisas. Recomane la seua lectura per a viatjar a la Xina sense agafar un vol. Allà tenen el seu propi calendari, amb 24 cicles basats en la lluna, i este calendari els influïx en tot: fa que la vida siga un ritual constant. Des dels cultius i els aliments que han de menjar fins als costums que han de seguir. Este arrelament és meravellós i reflectix molt bé què és la Xina. Esta relació amb la terra, de fet, es pot vore en coses tan senzilles com que els animals sempre es venen i mengen sencers, i pots ser conscient de què t’estàs menjant. Pense que a nosaltres ens faria bé recuperar la seua connexió amb la terra. I, alhora, cal entendre que la Xina és un país tecnològicament molt modern. Pur contrast!

Jordi Sarrión-Carbonell (Énguera, 1998) és periodista i politòleg. Ha dirigit la revista Mirall i ha col·laborat en revistes i diaris com El Temps, Contexto y acción o El País.