Matarranya: vida d’una llengua quasi invisible

En el carrer que avança cap al pont medieval i la part antiga de Vall-de-roures hi ha un mural que diu: Yo parlo chapurreau. El rètol, al costat, indica Avenida de la Hispanidad. Acaba en la Plaza Autonomía de Aragón, després de creuar l’Avenida de Madrid i la Calle Lope de Vega. Tots els rètols estan en castellà. De camí, en un dels ponts de la carretera, he llegit una altra pintada més subalterna que deia: Jove, utilitza la llengua! Les dos fan referència a la mateixa: al valencià-català. Ací es parla molt paregut a com es fa a Morella o Tortosa. Fins fa pocs anys era la majoritària d’esta comarca, el Matarranya, la part més meridional de l’anomenada Franja d’Aragó, territori al qual pertany oficialment. El despoblament de jóvens i la immigració dels últims vint anys estan inclinant ara la balança cap al castellà.

En 1984, dèsset alcaldes de la Franja –inclòs el de Vall-de-roures– signaren la Declaració de Mequinensa. Era molt clara i senzilla: reconeixien que “dintre de la nostra Comunitat Aragonesa es parlen diferents llengües i que la llengua catalana que se parla a la Franja Oriental pertany al patrimoni cultural d’Aragó”; rebutjaven “les denominacions despectives de ‘chapurreau’ i d’altres paregudes”; declaraven la urgència de la normalització de l’idioma; en proposaven l’ensenyament optatiu, “per ara en fase experimental”; es comprometien a fomentar-ne l’ús públic en “retolació bilingüe de carrers i places, edictes, mitjans de comunicació, etc.”; i, finalment, es declaraven “plenament conscients” que “la integració cultural i política d’Aragó” no seria possible sense que tots els aragonesos reconegueren com a pròpia “la riquesa cultural i lingüística de la Franja”.

El carrer Pla, a penes llegible, en el poble de Cretes © C. Fenollosa.

Quaranta anys després, la llengua encara viu i se sent, però quasi no es veu. No és oficial i continua sent optativa. Vora el 90% d’alumnes en fan classe, això sí, tot i que en pobles com Vall-de-roures és fora de l’horari lectiu. Dinem allà, en la part nova. La carta només està en castellà, com en la majoria de restaurants del Matarranya –i de València–. A la vesprada visitem Cretes. Té una església plateresca que fa goig. Després passem per Calaceit, igual de tranquil·la i discretament majestuosa, i on la pedra, al sol, pren el mateix color de pa acabat de coure. Dos xiquets juguen amb un patinet. Ho fan en la seua llengua materna, la nostra. És ja de nit quan arribem a la Freixneda. L’ajuntament és una meravella renaixentista en un plaça porticada. Fa fred i no hi ha ningú. En la part alta queden les ruïnes del castell i d’un cementeri sense tombes. En tornar a Vall-de-roures sopem en un bar. Uns hòmens, que també parlen la mateixa llengua, beuen a la barra i pressionen en castellà a la cambrera sud-americana, que aguanta estoica la seua conversa estúpida. Els turistes sopen en les taules. En la televisió, mentrestant, fan el futbol.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno