Mr Jeff i la ciutat suposada

Des de fa uns anys alguns gimnasos, algunes cafeteries, van nàixer entre escletxes de la ciutat amb l’emblema de Mr Jeff, l’empresa (empalustrada de startup) que des de València havia aconseguit altura, amb el manual de l’emprenedoria més cínica: aquella espiral de pensament a partir de la qual la fi (suculenta) de la startup justifica qualsevol mitjà.

Valencia Plaza, contra l’omertà, ens informava dels huit mesos que els treballadors de Jeff acumulen sense cobrar. Per una altra banda els que entraren en l’últim ERO no van percebre allò que els corresponia ni tampoc les indemnitzacions conseqüents. “Vos presente a Maria, acaba de complir tres anys i és una xiqueta molt intel·ligent. Fa huit mesos que a son pare no li paguen el sou”, publicava en Linkedin una persona afectada.

La promesa corporativa (l’arribada d’una nova ronda, el gran futur per aconseguir…) emmascara una adolescència que evita assumir responsabilitats tan bàsiques com la de pagar als treballadors.

La matriu, que començà estandarditzant servicis de bugaderia, té una reguera de finestres obertes als nostres carrers que funcionen d’artifici. Com les oliveres mitològiques de cartó plantades en el camp mediterrani per a fer creure al vol aeri que existix una producció agrícola. L’aplicació, sobre l’asfalt, de les fake news. Un model basat no tant en allò que és, sinó en allò que pareix que pot arribar a ser.

Més que una excepció, és una nova pauta en la disputa entre el valor real i la finançarització. “Busquen l’excitació dels mercats per a pegar el ‘pelotazo’ i gasten les ciutats com a aparador”, escrivia el periodista Pedro Bravo en Eldiario.es. Ell es referia a companyies de bicis com Ofo o d’espais de treball com WeWork. “Afecta un mercat immobiliari, ja enormement adulterat per l’acció de fons internacionals (…). Es convertixen, a més, en servicis irreals, per molt útils que siguen, perquè no es cobren al preu necessari sinó al que permet esta forma d’expansió en la qual l’objectiu és… expandir-se encara més”, explicava Bravo sobre l’economia-ficció.

No, el xicotet comerç no mor només per falta de clients. Els locals tapabruts han sofisticat les seues façanes. Per la pressió del dopatge financer i per la necessitat de créixer acceleradament, les ciutats corren el risc de ser un decorat on allò que havia de ser real només ho parega.

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director de l’Agència Districte. Col·labora en CulturPlaza i en El Confidencial. És autor de La nova guia de València, Club a la fuga i València, el relat d’una ciutat.

@vicentmolins